“Escriu sobre vides de pel·lícula”, recomana Abu Faisal. Així en fred, la proposta de l’amic sirià em sembla un xic agosarada per parlar sobre periodisme i l’ofici. Però potser no: la seva, per exemple, és una vida de pel·lícula que faria les delícies per a un reportatge dominical. D’aquests que s’acompanyen amb els anuncis de BMW, colònies i viatges al Carib. Un reportatge sobre Abu Faisal, el que es mirava amb compassió les notícies de l’holocaust palestí des de casa seva a Alep, el que plorava commogut amb “La llista de Schindler” i feia tantes coses corrents. Ell, que avui compta un centenar d’amics i parents que ja no hi són i que ha combatut a Alep i Idlib és també protagonista involuntari d’una vida de pel·lícula.

“Parla d’Abu Alí”, concreta. Però Abu Alí no és el seu nom: és el seu “nom bonic”. Perquè els sirians tenen un “nom bonic”, el trien quan són adults, i que anirà -si és dóna el cas- pel seu primer fill. En realitat Abu Alí es diu Mohammed. Passa dels vint anys, no té cames i va arribar d’un poble dels voltants de Damasc després d’aconseguir unes cames ortopèdiques, que van ensenyar-li a aixecar-se de nou després de mesos de recuperació. Fa pocs dies va estrenar una botiga, un ciber de jocs d’ordinador i playstation en una ciutat turca a tocar amb la frontera siriana. Aquí ha començat amb el seu soci a fer caminar una nova vida.

Per tant, la història ja la tenim servida. Però hi ha més particularitats: en aquesta ciutat, fa tres anys era més o menys senzill per als sirians aconseguir diners. La xarxa d’ajut i suport és espessa, i està ben travada, però no hi ha diners després de cinc anys de guerra. Els qui viuen refugiats compten fins al cèntim els seus estalvis i ja no poden atendre les demandes d’ajuda. I per tant, Abu Alí i el seu soci Abu Husseifa, un noi amb paràlisi de mig cos en avall, van estar mesos topant amb portes per recollir els diners necessaris per a fer-se una nova vida, la seva vida de pel·lícula.

Però més enllà de l’argument fílmic d’Abu Alí, Abu Husseifa i Abu Faisal i tants ‘Abu’, hi ha un drama més profund. I és que el nostre món ha estat testimoni compassiu de l’acabament d’una visió particular de la vida, la que no és de pel·lícula: la vida siriana i aquest indret particular de “noms bonics”. De pas, pel mateix preu, ha mostrat el pitjor d’aquest ordre mundial implacable, els seus murs, les seves conferències neocolonials i les seves tanques de racisme. Tot un avís per a navegants de la ingenuïtat.

I enllestit el bitllet, em disposo a enviar-lo quan em trobo un home que m’explica com ha recorregut cinc països per demanar asil. Sense èxit. Excepte al Sudan, l’únic país d’aquest món d’ordre que tramita nacionalitat als refugiats. Sirians amb passaport sudanès: aquesta també és una altra vida de pel·lícula.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019