En la cursa desaforada per aconseguir clics a les notícies, els mitjans sovint publiquen continguts denigrants per a les dones. Per què passa això? Què es pot fer per combatre-ho? Quin en té la responsabilitat? En van parlar periodistes de diversos mitjans en un debat organitzat pel Grup Barnils a la Catosfera.

«El cul de Liliana Fernández té el seu propi club de fans», deia un titular aparegut a Superdeporte durant els Jocs Olímpics de Rio. Si bé els mitjans esportius s’emporten la palma a l’hora d’ensenyar culs i pits, els digitals generalistes també publiquen continguts masclistes en les seves estratègies de clickbaiting, és a dir, en les tècniques agressives per aconseguir que el lector cliqui a la notícia. Karma Peiró, directora de Nació Digital; Sílvia Barroso, subdirectora de l’Ara; Gemma Aguilera, periodista d’El Món i Berta Florés, periodista i membre d’On Són Les Dones, van reconèixer responsabilitats i van plantejar-hi possibles solucions al debat “Masclisme i clickbaiting. Els perills de fer-ho tot per acumular visites”, divendres 14 al vespre al Centre Cultural La Mercè de Girona. L’acte, moderat per Enric Borràs, periodista de l’Ara i membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils, [editor de Mèdia.cat] l’organitzava aquest col·lectiu de professionals en el marc de la Catosfera, les jornades sobre la Internet catalana.

«No és que els mitjans ens haguem tornat masclistes en arribar a l’era digital, és que l’arribada d’internet ens ha fet anar pel boc gros», apuntava Aguilera. La velocitat i el buscar el ganxo fàcil poden tenir un efecte que acabi resultant masclista, segons Barroso: «La frivolitat pot fregar el masclisme de manera involuntària, però quan vas descaradament a aprofitar-te’n, és un altre tema». Aquest, però, no és un fenomen aparegut amb Internet: alguns diaris en paper ja utilitzaven tècniques poc honestes per atraure lectors, i hi ha diaris esportius que fan servir dones amb poca roba com a reclam a les contraportades. En una societat masclista, els mitjans de comunicació també ho són. «Són la finestra al món, construeixen realitat i imaginaris col·lectius i estableixen el paper que tenim al món com a dones. Tenen una responsabilitat en tot això», considerava Florés.

El col·lectiu On són les dones denuncia la poca presència femenina als espais d’opinió dels mitjans, que segons els seus càlculs frega el 20%. Per capgirar la situació, Florés recomana eines com el Cercador d’expertes de l’Institut Català de les Dones –només el 9% de les persones que s’entrevisten com a expertes són dones- i aposta per canviar rutines i contactes. L’opinió no és l’únic camp on les dones estan infrarepresentades: durant els Jocs Olímpics de Rio, el 54,2% de les informacions als quatre principals diaris esportius dels Països Catalans feien referència a l’esport masculí, segons l’informe de Mèdia.cat Sirenes i taurons. De les dones se’n parla menys i, quan es fa, s’utilitzen qualificatius que van més enllà de la seva professionalitat com a atletes: cosificant-les o infantilitzant-les, amb qualificatius com «deesses» o «les noies del seleccionador».

«Cal visibilitzar aquesta forma de desinformació», exigia Peiró, que recordava l’evolució d’Internet pel què fa a la presència femenina: «Al principi era un camp ocupat només per homes. Ara és el millor lloc per visibilitzar les campanyes a favor de la presència de les dones». Florés apuntava, però, que hi ha plataformes que no són igualitàries: «Facebook i Instagram només accepten una representació del cos de la dona. No hi pot aparèixer un mugró femení, però masculí sí. No es permet una foto d’una mare alletant un nadó, però sí imatges molt sexualitzades de les dones».

«Interessen més els diacrítics que els pits»

Combatre els continguts denigrants per a les dones «exigeix una feina intensa [dels periodistes] per evitar que se t’escapin continguts o titulars que, mirats des de fora, cal reconèixer que són masclistes», apuntava Barroso. «[Els mitjans] hem de ser motor de canvi i fer tots els esforços que calgui», afegia. L’altra possibilitat, més improbable segurament, és que una part important dels lectors rebutgi aquest tipus de continguts i no hi accedeixi: de fet, la resposta de l’audiència ha ajudat en el passat a canviar certes inèrcies. Per exemple, després de l’accident de Germanwings, quan els mitjans digitals van publicar imatges dels familiars de les víctimes a l’aeroport del Prat, la furibunda reacció dels internautes va fer que les fotografies pràcticament desapareguessin de les webs i no s’incloguessin en els diaris en paper de l’endemà.

«El problema dels continguts frívols va molt més enllà del masclisme», segons Aguilera. Si els mitjans ho fan gairebé tot per aconseguir un clic, fins i tot publicar «notícies que no són notícies», és perquè gran part dels seus ingressos publicitaris depenen del nombre de visites aconseguides i perquè la lluita per les audiències s’ha convertit en tota una guerra. Per la seva banda, la directora del Nació Digital alertava: «El contingut periodístic competeix amb molts continguts que no ho són. Cal una reflexió general sobre el funcionament de les audiències per acabar amb el clickbaiting».

El futur passaria per no mesurar les audiències en funció el nombre de clics, sinó pel temps que el lector passa en un web, com ja es fa als Estats Units. Una altra solució seria posar en valor la influència, comptant les persones que consulten un portal habitualment i no tant una xifra de visites engruixida per passavolants atrets pels continguts virals. Veure com oferir continguts per al mòbil és un altre dels reptes de futur, ja que segons apuntava Peiró, el 70% de les visites ja arriben a través d’aquests dispositius. De moment, el camí sembla ser trobar l’equilibri entre explicar temes atractius i fer-ho amb sentit. «A la gent l’interessen coses serioses, es tracta de saber-les detectar i explicar-les bé», apuntava Barroso. «Interessen més els accents diacrítics que no pas els pits: aquesta ha estat la bomba del mes pel què fa a visites a l’Ara i suposo que a la majoria de digitals».