Del meu únic èxit periodístic ja en fa deu anys, la qual cosa denota una manca d’evolució personal i professional d’allò més alarmant. Data de 2006 i es tracta d’un documental titulat Rates d’arxiu en què el periodista Xavi Arnalot i servidor entràvem, càmera oculta en mà, a l’arxiu d’històries clíniques de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida per mostrar, d’una banda, una ingent quantitat d’històries clíniques per terra, amb gruixos de fins a 40 centímetres, trepitjades pels mateixos treballadors de l’arxiu i, de l’altra, el deteriorament d’alguns dels sobres amb notes de metges, radiografies i analítiques com a conseqüència de filtracions provinents de la sala de diàlisi.

El vídeo va ser emès pel difunt Canal Català i va rebre l’atenció del diari La Mañana i, fins i tot, de TV3, però l’autèntic mèrit d’aquell treball d’investigació va ser la denúncia interposada pel centre hospitalari. I és que algunes de les principals funcions dels periodistes passen per molestar, incomodar i emprenyar. També per expulsar les rates dels vaixells que elles mateixes han deixat a la deriva. I això és el vam fer… Es va arribar a un acord gràcies a la col·laboració del Col·legi de Periodistes i un mes després la situació s’havia solucionat mitjançant el condicionament de les instal·lacions.

Ara bé, no va dimitir ningú -pràctica poc habitual en aquest país-, però es van acomiadar la majoria de treballadors -pràctica una mica més habitual-, sospitosos d’obrir-nos les portes de l’arxiu. No va ser així, ja que vam accedir-hi amb absoluta llibertat, sense amagar-nos de res, no vam haver de passar cap control ni hi havia guàrdies de seguretat. Cap rata a la vista, vaja! De fet, aquests rosegadors tenen una habilitat innata per amagar-se quan pinten bastos. En canvi, una rata grossa -o un peix gros, seguint el símil animal- es mostrava en tota la seva esplendor després de visitar l’arxiu novament per desitjar-me de tot cor que no em passés res i que, per tant, no tingués mai la imperiosa necessitat de fer usdefruit dels serveis sanitaris de l’Arnau… Ironia de rata, suposo.

Des d’aquest fet, com deia, han transcorregut deu anys, període de temps durant el qual la rata en qüestió no només ha mantingut el seu càrrec, sinó que ha ascendit dintre de l’organigrama dels rosegadors. I període de temps durant el qual jo he anat pagant una mútua privada… De totes maneres, continuo pensant que la nostra feina val la pena, perquè mentre nosaltres podem anar amb la cara ben alta, elles, les rates, no poden aixecar la vista de les clavegueres.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.