Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

A vegades l’Enderrock m’encarrega entrevistar algun músic o grup que canta en valencià. Si hi ha un tret en comú que els caracteritza, més enllà de la llengua de les cançons és que tots tenen un cert grau de contingut polític i reivindicatiu. Pot ser un estil més explícit i contundent com els Obrint Pas o Pau Alabajos o algunes referències més indirectes i subterrànies com les d’Òscar Briz, Gener o Arthur Caravan. Però en tots els casos es troba, a poc que es vulgui mirar, un fil connector de crítica a l’statu quo. Una característica que, per exemple, no hi és als grans grups de pop de Catalunya, tot i el moment polític i social que s’hi està vivint. Potser per això no és casual que al País Valencià s’hagi creat el primer sindicat de músics de l’Estat.

A les entrevistes sempre els pregunto pel tema i més o menys les respostes sempre són similars: «les polítiques del PP», «la marginació institucional dels músics, en especial si canten en valencià», «la tradició autogestionària de l’escena valenciana» i coses per l’estil.

Motius aquests, tots certs. Però que, crec, semblen referir-se exclusivament a un simple tema de canvi de govern i es queden en la superfície de l’autèntica qüestió. Una qüestió que és, en realitat, molt més profunda. Tant que sovint costa de detectar i verbalitzar. Per normalitzat i assumit als valencians, i per incomprensible als catalans.

L’altre dia, una amiga valencianoparlant i de família progressista m’explicava que el primer cop que va veure a algú realitzant una exposició pública en valencià va ser a la universitat. El ponent, per cert, no va poder acabar el discurs davant les protestes de part de l’auditori. Explicava que per a ella allò va suposar un xoc com el que podria haver suposat –la comparació és meva- per a un negre d’Alabama veure a Rosa Parks asseguda a l’autobús. Fins llavors, per a ella el valencià era una cosa que s’havia de guardar per a la família. No es podia parlar amb desconeguts –que no s’enfadessin o en fessin burla- i, evidentment, no es podia fer servir en públic ni en ambients formals. L’escena va transcórrer a principis dels 90, o sigui amb la democràcia ben consolidada i quan el PP encara no era al govern o com a molt hi feia poc.

Crec que a qualsevol ciutadà de Catalunya nascut ja després de la dictadura una escena així se li fa difícil de concebre. Durant anys al País Valencià s’ha viscut una realitat d’autèntic apartheid i submissió lingüística obviada i normalitzada pels mitjans i les institucions. Això no passava. I si passava era perquè això és «lo normal».

L’anècdota –qualsevol valencianoparlant en té dotzenes de similars- serveix per expressar fins a quin punt els valencianoparlants són una espècie resistent. Fins a quin punt és un miracle que el valencià continuï viu. I no només això, sinó que, amb tot en contra, hagi fet passos cap a la normalització –una escena com la abans descrita, avui en dia a la universitat no és imaginable-. De fet, aquesta normalització va començar molt abans del canvi de govern de l’any passat –encara que aquesta hi estigui ajudant-, sinó que té un origen popular i de base i les seves arrels són també molt més profundes.

Aquesta és una generació de valencianoparlants que ja no acotarà el cap. Acostumats als cops i a la lluita desigual, la seva presa de consciència no té marxa enrere i es fa notar en múltiples causes més enllà de la lingüística. Són una generació de valencianoparlants de la qual els mitjans mai en parlen, però a aquestes alçades ni falta els fa.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.