El País es posicionava al seu editorial d’ahir en favor del CETA, l’acord de lliure comerç amb Canadà, autèntic aperitiu del polèmic TTIP que s’està negociant amb els EUA.

Naturalment el diari té tot el dret a defensar les seves opinions en l’editorial, malgrat que se li pugui demanar que, en un gest d’honestedat, enumeri algunes de les raons dels opositors al CETA per tal de permetre al lector entendre perquè tantes persones, organitzacions i institucions critiquen o recelen del tractat. El text en canvi es limita a assegurar que no hi ha alternativa al CETA i a llistar-ne els suposats avantatges com si es tractés de fets empírics i no és el primer cop ni els únics que ho fan. En canvi es consideren «absurds» uns arguments contraris que no només no s’exposen, sinó que es deformen equiparant-los al «nacionalisme excloent [que] clama pel tancament de les fronteres i el deliri d’alguns per la construcció de murs». Uns murs, per cert, que El País no ha criticat tant quan s’ha referit als de Ceuta i Melilla.

El problema més greu, però, arriba quan el mateix argumentari el podem trobar a la secció d’informació. A la notícia «Bèlgica es resisteix a desbloquejar el tractat comercial entre la UE i Canadà» es carrega tota la presumpció de culpabilitat contra Valònia, la regió belga que es nega a ratificar el tractat, no només d’impedir la signatura d’un acord «objectivament» positiu, sinó també de posar en risc la mateixa Unió Europea. La signatura del CETA, molt contestada per nombrosos sectors socials, economistes i grups polítics es presenta com «l’aspiració europea», mentre que la resistència valona és un «embolic polític de primera magnitud». En cap cas s’explora l’opció –una lectura alternativa gens agosarada- que hagi estat l’interès de la Comissió de negociar secretament la majoria de les clàusules de l’acord el responsable de l’oposició i que és l’actitud antidemocràtica d’aquest organisme el que posa en risc la viabilitat futura de la UE. Després del Brexit i del constant deteriorament del prestigi de la Unió, El País assegura que aquesta té entre els senyals d’identitat «l’actitud lliurecanvista i proglobalització». Es veu que la defensa de l’Estat del benestar, dels serveis socials i dels drets humans serien senyals d’identitat de segon ordre.

Constantment l’article anomena els motius dels opositors com a «desconfiança», «inquietuds» i «temor», com si en lloc d’arguments raonats només tinguessin percepcions. L’oposició valona s’enquadra en les «actituds antistablishment» irracionals. Una irracionalitat que es reforça quan s’assegura que aquesta negativa es manté a pesar de les «bones raons» ofertes per la Comissió.

Al final, sembla que la solució proposada per El País és que la Comissió faci valdre la seva «competència exclusiva» per signar tractats comercials externs. Una competència que des de l’estiu ha quedat limitada per l’obligació que aquests siguin refrendats pels parlaments estatals. Una condició que podria semblar una clàusula democràtica força raonable però que l’article descriu com un «cop de mà». Al final assegura que el problema és que «els polítics» s’han posat a fer la feina dels juristes. I això ho diu un diari que ha fet bandera contra «l’antipolítica».