Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El psicodrama socialista d’aquest passat mes d’octubre ens ha regalat una sèrie de capítols molt interessants sobre com són les relacions entre mitjans i partits polítics en aquest país. Està sent especialment sucós l’epíleg del serial: primer les acusacions de Sánchez a El País i Telefónica al ja mític capítol de Salvados, després la filtració a El Mundo sobre les pressions de Sánchez a Telefónica i tot seguit un editorial incendiari (un altre més) d’El País, que responia per al·lusions i acusava l’exsecretari general socialista d’ignorar el paper dels diaris a les democràcies [sic].

En societats com les nostres, que gairebé han naturalitzat la promiscuïtat entre (interessos) polítics i (professionals del) periodisme, no hauria de sorprendre un episodi de pressions creuades com aquest. Ara bé, no és habitual, i això fa aquests episodis tan interessants, que la bronca político-mediàtica l’esbombin els mateixos protagonistes i que ho facin, a més, a través dels diaris i les televisions implicades. D’aquesta manera, han sortit a la llum els mecanismes d’influència empresarial i política i trobem evidències clares sobre un tret característic del nostre sistema mediàtic: la instrumentalització política dels mitjans. Aquesta dèria per emprar-los no per formar, informar i entretenir sinó per assolir fites que van més enllà de fer periodisme. En aquest cas, per part d’empreses, mitjans i secretaris generals amb uns objectius polítics determinats.

La natura dels actors implicats, però, fan que la bronca actual vagi més enllà de la tradicional instrumentalització i estigui empeltada amb les conseqüències de la comercialització del periodisme. Telefónica no hauria pressionat el diari perquè sí: és propietari del 13% del Grupo Prisa. S’hi juga els quartos, també, doncs. Sánchez no ha pressionat Telefónica només perquè n’és propietària: també és un dels 10 principals anunciants als mitjans espanyols. El polític, per tant, pressiona també per la banda dels diners. Per tant, en aquest joc l’empresa editora d’El País també s’estava jugant diners.

El periodisme ibèric té mala peça al teler: l’ataquen vàries crisi a la vegada i una de les més fortes ja és la de credibilitat. Certament, no és l’únic que està passant mals moments: als EUA la campanya està mostrant força problemes d’un periodisme ideal(itzat). Però aquí la crisi –tecnològica, econòmica, de model de negoci, de funció social– dels mitjans informatius encara és més profunda. Bronques com aquesta no els ajudaran gaire, a remuntar-la. Gens, de fet.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.