Hillary ClintonHillary ClintonTots els mitjans catalans estan avui pendents de les eleccions estatunidenques i alguns diaris fins i tot fan titulars talment com si tinguessin alguna capacitat d’influir en l’electorat. Bromes a part, és evident que els resultats electorals dels EUA afectaran –i molt- la resta del món i per tant és normal que es dediqui especial cobertura a si la victòria recau en Donald Trump o Hillary Clinton.

Una pràctica unanimitat mediàtica ha pres partit per la segona de forma explícita. No hi ha hagut cap problema en definir Trump com un «boig», «amenaça» o «paranoic». Adjectius que possiblement són encertats però que van més enllà de les seves posicions ideològiques i es refereixen a un estat de la seva salut mental sobre el que no es tenen proves. Una vegada i una altra s’han destacat les seves sortides de to i declaracions absurdes o insultants. Les anàlisis sobre la base electoral sovint s’acosten més als tractats de psicologia que a un periodisme sociològic. Sense anar més lluny, diumenge una desconcertada Ana Pastor no parava de repetir com podia ser que «una dona i llatina voti Trump» a pesar de les «declaracions racistes i masclistes». Amb tot això, no resulta estrany que un enquesta asseguri que només un 3% dels ciutadans de l’Estat espanyol votarien Trump.

Però que hauria passat si aquests mateixos mitjans també haguessin descrit Clinton com una «mentidera», una «criminal de guerra» i una «assassina en potència»? Totes aquestes tres definicions poden semblar extemporànies i exagerades, però serien similars –i potser més acurades- de les que s’han fet amb Trump sense que ningú ho hagi trobat estrany.

De la polèmica sobre els milers de correus electrònics de Clinton filtrats per Wikileaks pràcticament només ha transcendit si l’FBI considerava que havia comès una il·legalitat o no. Però a penes cap mitjà s’ha centrat a explicar el seu contingut. Entre el que s’ha descobert amb la filtració és que la candidata va assegurar en un dinar privat amb grans banquers organitzats per Goldman Sachs que «cal tenir una posició pública i una altra privada». Quins són els temes en què la possible futura presidenta canvia segons qui l’escolta? Ningú sembla interessat a preguntar-s’ho.

Un reportatge de The New York Times sobre el paper de la llavors Secretària d’Estat en la guerra líbia que va acabar amb l’assassinat de Moammar al-Gaddafi dóna suficients arguments per qualificar-la de «criminal de guerra». I encara més l’entrevista on li pregunten per la mort de l’exdictador libi i respon amb una gran riallada: «vam arribar, vam veure i va morir».

I no només Líbia. La política internacional desenvolupada sota el seu mandat –i segons alguns analistes només rebaixada per Obama- és tan agressiva i militarista que superaria fins i tot Bush. Des de donar suport al cop d’Estat d’Hondures del 2009 fins a amenaçar amb la destrucció total d’Iran, segons aquest recull d’Olga Rodríguez a ElDiario.es, un dels pocs en aquest sentit que poden llegir-se a mitjans espanyols.

La dèria assassina de Clinton no es limita a antics dictadors o personatges com bin Laden. Segons els mateixos correus filtrats per Wikileaks va arribar a «fer broma» en enviar un dron a assassinar Julian Assange.

Que Trump sigui un candidat misogin, racista i contrari a qualsevol regulació social o ambiental no és –o no hauria- de ser un motiu per no definir Clinton com una candidata imperialista, militarista i ultraliberal.