Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El directe és el pitjor enemic de la llengua. Ho és perquè en les connexions amb periodistes desplaçats al lloc de la notícia o en els programes de tertúlia, presentadors, conductors i convidats usen sense remissió, un català plegat de construccions errònies, farcit de mots i d’expressions incorrectes, literalment manllevades del castellà.

Puc entendre que els convidats a un programa, els entrevistats o els tertulians, no tinguin el nivell de llengua que seria desitjable per parlar en un mitjà, però el que clama al cel és que, professionals amb una trajectòria reconeguda que condueixen programes de màxima audiència trepitgin la llengua amb una impunitat que clama al cel.

Cada dia, des de primera hora del matí fins que me’n vaig a dormir, podria omplir un sac sencer amb les frases mancades dels corresponents pronoms febles, amb absència total dels numerals femenins quan s’escauen, de l’ús i abús del verb donar o la confusió constant a l’hora de fer servir el ser, l’estar i l’haver-hi.

He arribat a sentir en una connexió en directe frases com “hi ha que dir…” “s’ha caigut” o paraules com “tenda”, “campanari”, “l’hombro” “sou medi” només per citar-ne algunes que m’he apuntat aquests últims dies.

En definitiva, que s’ha estès en els mitjans que fan servir el català, un nivell de llengua empobrit, cada cop més ple de barbarismes i més castellanitzat.

Aquest panorama que descric, sense el coneixement d’un lingüista, fa evident la degradació constant i progressiva del català que es parla als mitjans de comunicació i que és fruit de la deixadesa dels propis professionals i al capdavall de les seves direccions, més preocupades per la forma, que per la qualitat dels continguts. Sinó, no s’explica que, un cop i un altre es repeteixin els errors, sense esmenar-los. És com si consideressin que com que les audiències parlen un català col·loquial molt influït pel castellà, no hi fa res que des dels mitjans es reprodueixi el “català que ara es parla”.

És precisament aquesta idea del “català que ara es parla” la mateixa tendència que a les acaballes del segle XIX defensava un model de català basat en la llengua del poble, contraposat al català acadèmic.

En aquell debat, el català acadèmic es volia allunyar de la llengua molt castellanitzada i pobra d’aquell moment i els contraris creien que s’havia de prendre com a model allò que se sentia al carrer, tot i que hi hagués interferències lèxiques de la llengua castellana.

Vull entendre que de cap manera estem en aquest debat, actualment. Però de la mateixa manera, si el que volem són uns mitjans de comunicació de qualitat cal atendre i d’una manera especial a la qualitat i la correcció de la llengua que fan servir els seus professionals.

Si la ràdio i la televisió públiques de Catalunya van ser el motor de la normalització lingüística dels anys 80, són aquests mateixos mitjans els que, al capdavant, han de seguir fixant un nivell de llengua amb la què s’emmirallin la resta de mitjans i l’audiència. La seva influència és decisiva a l’hora de popularitzar expressions, frases fetes, de salvar els mots i les formes d’una llengua que evoluciona, si, i també canvia, però que mai hauríem de permetre que es degradés per deixadesa.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.