Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

En la recent visita a Barcelona, Noam Chomsky va fer una xerrada als estudiants de l’Institut de Globalització, Cultura i Mobilitat de la Universitat de les Nacions Unides (UNU-GCM), que té la seu al recinte de Sant Pau. Després d’escoltar-lo tots amb devoció gairebé religiosa, en el torn de preguntes una iraquiana li va demanar què podia fer ella, que es considerava privilegiada, pel seu país. Que sovint tenia remordiments de consciència per no saber què fer o no fer prou.

La resposta de Chomsky va ser molt bonica. Va venir a dir que nosaltres, al món occidental, tenim comparativament un nivell molt elevat de llibertats, en plural, i la va animar a utilitzar-les. Sobretot perquè va recordar que cap d’aquestes llibertats ens ha estat donada, sinó que totes han estat conquerides. En primer lloc, va dir, cal educació, informació i coneixement. Per això ell es dedica a escriure i a fer conferències. En segon lloc, cal acció, ja sigui electoral, amb manifestacions al carrer, la pressió de lobbies o moltes altres.

La xerrada de Chomsky va coincidir en el temps amb la detenció de diversos periodistes del diari turc Cumhuriyet, el diari més antic de Turquia i un dels més prestigiosos, amb una línia editorial de centre-esquerra liberal i laica. Als periodistes detinguts se’ls acusa alhora de donar suport al proscrit Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) i al moviment islamista fundat pel clergue Fethullah Gülen. Tenint en compte que són dos moviments antagònics, ja es veu que l’acusació no té ni cap ni peus.

La detenció de la cúpula directiva de Cumhuriyet, però, és un més dels despropòsits dels darrers mesos a Turquia. Des del suposat cop d’estat del mes de juliol i només en l’àmbit de la premsa, s’han clausurat 170 mitjans de comunicació, s’han retirat les credencials a uns 800 periodistes, 2.500 s’han quedat sense feina i més d’un centenar són a la presó. Haver mostrat algun tipus de simpatia pels kurds ha estat motiu més que suficient, però no pas l’únic. És un atac a la llibertat d’expressió de primera magnitud i som molts els qui ens passa com a la dona iraquiana: hi podem fer res?

En aquest cas, d’informació n’hi ha molta. Sigui per gremialisme, sigui per escandalós, els mitjans catalans n’han informat àmpliament. Potser fins i tot més o de manera més crítica que quan jutges espanyols ordenaven tancar Egin o Egunkaria al País Basc. A Alemanya els diaris també en van plens i el director de Cumhuriyet fins i tot va ser rebut fa uns dies pel president alemany a Berlín, on viu després de patir un atemptat a Istanbul. Això ja és acció. A Turquia hi ha hagut manifestacions davant la seu del diari i posicionaments valents de polítics opositors i de la Societat Turca de Periodistes.

En el nostre món també informativament globalitzat, les persones tenim dues opcions. Conèixer les múltiples injustícies és incòmode però relativament fàcil. Mirar cap a un altre costat, fer veure que no existeixen i submergir-se en un món de grans hermanos i operacions triomfants, és una opció encara més fàcil i atractiva per a molts. Els estats, en canvi, amb l’excusa de no interferir en els famosos “afers interns” que bé coneixem, sembla que sovint optin per la inacció, més encara si davant hi tenen un soci geoestratègic de la importància de Turquia.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.