Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Mes de novembre. Diumenge 6. Balaguer. Últim concurs de temporada de sardana esportiva de la modalitat de lluïment. Més de 40 colles, més de mig miler de dansaires. Tots, a la plaça del Mercadal de la capital de la Noguera. Any sí, any també hi ha colles que s’hi decideixen molt després d’un any d’entrenament i de concursos. Tot i les poques (‘poques’, sent generosos) prèvies als mitjans de comunicació.

A grans trets, la sardana té tres grans àmbits: el sociocultural (amb ballades i aplecs), el musical (amb concerts) i la sardana esportiva. Aquest darrer, des de fa temps que defenso que pot fer de punta d’un iceberg que mobilitza cada setmana centenars i centenars i centenars de persones. Les competicions atreuen. I aquesta té, des de fa dècades, campionats territorials i el de Catalunya (per al qual insisteixo que cal recuperar l’anterior nomenclatura de ‘Bàsic d’Honor’, que penso que li fa més justícia). Ho sabies? Quants mitjans t’ho han explicat això?

Els concursos poden ser per colla o individuals. Les rotllanes participen en tres modalitats: lluïment (seguint els passos que tenim més acostumats), punts lliures (amb innovacions en els passos) i revesses (en què cal encertar el tiratge d’una peça). De manera individual també hi ha revesses; els nostres escacs, per dir-ho ràpid. En quants mitjans t’han explicat això? I en quants mitjans t’ho han explicat bé, correctament?

Tot, sempre, acaba sent més complex quan t’hi poses. Balaguer era per a les millors colles de les categories absoluta i veterana. Però també per a totes les de la territorial, de petites a grans. El diumenge 13, les tarragonines Xerinola i Petits Tarragona Dansa i la cassanenca Estel de les Gavarres es van proclamar campiones d’alevins, infantils i juvenils, respectivament, a Valls. I a Balaguer, la barcelonina Mare Nostrum va complir les expectatives de la jornada i va revalidar el títol absolut mentre que la colla Sabadell no podia fallar, i no ho va fer, i amb el primer lloc s’assegurava el campionat.

D’al·licients en trobaríem a cabassos. Però el recurs fàcil és no parlar de la temporada, no parlar dels concursos, no parlar de les colles sinó fer la pregunta recurrent, tendenciosa, suada, gastada, insulsa… “quin és el futur de la sardana?”. Diria que fer-la és tenir barra quan en tot l’any no se n’ha cantat ni gall ni gallina. I quan se n’ha parlat a vegades ha estat amb errors de l’alçada d’un campanar, de vergonya aliena, que provoquen riallades o indignació, segons per a qui i segons el dia. I, per més ‘inri’, creure’s que amb la pregunteta s’està fent una gran tasca prospectiva. Perquè hi ha qui, a més, gosa a donar resposta! Tothom sap que un ‘papus’ tot ho resol. Recurs fàcil, que acontenta qui surt i estalvia la feina de documentar-se i posar-se al dia i d’intentar explicar el que hi ha. Parlant de la pregunteta, busqueu a l’hemeroteca i la trobareu repetida fins a la sacietat des de fa anys i panys. Una pregunta amb olor de naftalina. Però, ei!, qui la fa es deu sentir molt original, suposo.

No sé si t’ha xocat que hagi escrit ‘sardana esportiva’. Oficialment no hi consta enlloc amb aquest terme. En bona part perquè les pròpies organitzacions no s’hi han posat, malgrat que el van utilitzant de manera sovintejada. Els periodistes -igual que els filòlegs, els historiadors…- també hi som per això, per polir conceptes i ajudar a fer més entenedora la realitat, les realitats.

És cert que el propi moviment sardanista, en tots els seus vessants, no està massa avesat a explicar-se i a explicar-se bé i que té feines pendents de fer, com ara com es vol projectar. Però, res, prou desencuses i fora complexos: la sardana esportiva, a on toca -a les seccions d’Esports-, i quan toca.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

3 Comentaris

  1. Jordi Amorós Valls

    Bon dia.

    Només puc dir que, com a dansaire de competició, hi estic completament d’acord. Amb tot. No s’està seguint el camí adequat.

    Els mitjans públics? Més preocupats per els seus ratings d’audiencia que per a difondre el que, en el fons és, la cultura popular. Només se’n preocupen si hi assisteix alguna personalitat. No cal dir qui és el centre de reportatge, oi?

    Els perjudicats: El món de les sardanes, la competició i nosaltres mateixos.

    Solucions: Fora de formules innovadores, de grans parafernàlies, que també sumen, el primer que hem d’aprendre es a fer-nos valorar. Cultural, educativa i socialment. Si no s’assenta una soca forta no hi ha empelt que valgui.

    Com fer-ho: Fent que el món del sardanisme, realment, s’assegui a una taula, sense prejudicis (ni gent d’aplec ni colles ni mandangues) i cercant, entre tots, solucions reals, solides i amb projecció de futur. Les formules miraculoses per als Druides.

    El món de la competició, com a espectacle, però sobretot com a activitat esportiva i competitiva hauria de ser un dels pilar per a donar visibilitat al món sardanista i, d’una manera o d’una altre, treure’ns l’etiqueta, en aquest cas pejorativa, de folklore. La gran xacra que arrossega el sardanisme.

    Jo, com molts d’altres, no tinc solucions. Però si que penso en un camí. Un possible camí. Encertat o no, però un camí.

  2. Albert Martín-Estrada

    Hi estic totalment d’acord.

    Hem trobo amb persones que creuen en la sardana, però en canvi no entenen en comunicació. Aquest és un altre problema. No és té present que l’hem de fer atractiva (la Sardana) comunicativament. Que el què expliquen interessi. A qui interessa la informació de que enguany s’ha fet el 25è aplec?. I ens entossudim a que el titular sigui aquest…

  3. Ramon

    la Generalitat hauria hauria de tenir una partida per Cultura i oferir una cobla gratuïta per una ballada de sardanesa cada poble,ciutat o barri de les ciutats per les seves festes majors.