Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

MerkelMerkelL’anunci de la cancellera alemanya Angela Merkel d’optar a un quart mandat és un dels temes centrals a les portades impreses. En alguns casos fins i tot per davant dels resultats de les primàries de la dreta a l’Estat francès o l’anunci de la coalició governamental al País Basc.

Podria explicar-se perquè la notícia és sorprenent. A pesar que bona part de legislacions europees no contemplen un màxim de mandats, es fan estranys els llargs governs característics de la dècada del 1980, quan personatges com Felipe González, Jordi Pujol, Helmut Kohl o Margaret Thatcher s’estaven més d’una dècada ininterrompuda en el poder.

Amb tot, els titulars no mostren estranyesa i la cobertura de la notícia és força neutral a la premsa barcelonina. «Merkel optarà a un quart mandat com a cancellera» a La Vanguardia; «Merkel es presenta a la reelecció» a l’Ara, o «Merkel aspira a un quart mandat» a El Punt Avui.

MerkelMerkelEls diaris madrilenys van més enllà i justifiquen o ovacionen la decisió. «Merkel s’ofereix per a frenar el populisme a Europa» assegura l’ABC amb un redactat on sembla que la política alemanya ens estigui fent un favor. «Merkel serà candidata per plantar cara al populisme» a El País o «Merkel confirma la quarta candidatura enfront del populisme» a La Razón, en un nou exemple de titulars clònics en diaris que a priori representen diferents sensibilitats ideològiques.

En cap cas es recorda els anys que Merkel porta al càrrec ni els que suposaran si aconsegueix una nova victòria. I quan es fa, ja en els textos interiors, es compara amb Kohl sense posar en dubte la decisió. Tampoc s’utilitzen expressions com «perpetuar-se» o «mantenir el poder», ni s’explica la decisió per una «ambició» o «afany» personal, sinó que Merkel té «energia, idees i ganes». Merkel «lluitarà» per mantenir-se al càrrec i es destaca que la decisió té un suport majoritari entre els alemanys.

Aquest enfocament –bastant normal si es deixa de banda les justificacions per l’excusa del populisme- contrasta però amb la cobertura que ha tingut als mateixos diaris els processos de reelecció de presidents llatinoamericans. El cas més extrem va ser el de l’expresident veneçolà Hugo Chávez, quan va arribar a forjar-se l’expressió «reelecció perpètua» o «indefinida» per definir el mateix mecanisme de no limitació de mandats que existeix a Alemanya (o a l’Estat espanyol). La reelecció de Chávez es considerava un mer tràmit per la qual no havia de «lluitar» i per tant es «perpetuava» en el poder, sense que tingués una motivació com la de Merkel, en el seu cas impedir el pas a la dreta. Era habitual destacar les dates del final del seu mandat o la suma de tots els seus anys de govern en els elements de titulació, fet que remarcava la idea d’una presidència internminable.

Però no només Chávez. El Mundo anunciava així la recent victòria electoral del FSLN: «Daniel Ortega es perpetua a Nicaragua». La notícia d’un referèndum a Bolívia per ampliar el límit de mandats de dos a tres es titulava de la següent manera a La Vanguardia: «Morales dóna una altra volta de rosca a l’afany de reelecció a Llatinoamèrica».

S’observa doncs un biaix a l’hora de presentar una reelecció continuada segons si el candidat que fa l’anunci és vist amb simpatia per la línia editorial del diari o no.