No, Rita Barberá no ha estat assassinada. Ha mort d’un infart que –en espera del que dictamini l’autòpsia si és que se n’hi fa- ha estat provocat per causes naturals. Però aquesta tesi és la que han deixat caure de forma més o menys explícita alguns participants de les tertúlies amb més audiència a l’Estat espanyol –com la de La Mañana de TVE o Espejo Público d’Antena 3-, columnistes, perfils públics de periodistes i fins i tot el ministre espanyol de Justícia, Rafael Catalá. Segons ells, la senadora i exalcaldessa de València hauria mort per culpa de la “pressió mediàtica” a la que l’havien sotmès mitjans i xarxes socials.

L’afirmació no només no té cap fonament mèdic ni es justifica per cap dada empírica que suggereixi cap tipus de causalitat, sinó que a més descarrega totes les culpes en els periodistes i internautes que van denunciar les seus presumptes delictes o van criticar-ne les polítiques. Però no –per portar l’argument fins al límit de l’absurd- s’aplica als seus companys del PP que la van deixar de banda en els moments difícils.

No és la primera vegada que el PP i els seus tentacles mediàtics acusen l’esquerra, als internautes o als mitjans de comunicació de o a qualsevol desgràcia que se’ls acudeixi. El cas més sonat va ser segurament l’assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó, Isabel Carrasco. Dirigents del PP i periodistes afins no van estar-se d’acusar «el clima d’odi» promogut pels seus crítics per explicar el crim, una tesi que van mantenir fons i tot quan va saber-se que les culpables eren militants del mateix PP motivades per revenges personals.

A pesar que no hi havia cap relació entre els acudits de Twitter i aquell assassinat, va ser llavors quan van començar les operacions policials per perseguir aquells tuitaires que presumiblement es burlaven de les víctimes del terrorisme, de dirigents del franquisme, de polítics o toreros. Una selecció, com a mínim curiosa, dels col·lectius que mereixen que es protegeixi el seu dret a l’honor.

Aquest mateix ecosistema mediàtic i periodístic capaç de trobar una relació de causalitat entre l’infart de Rita Barberá i els memes sarcàstics d’internet li apareixen tots els dubtes i les peticions de rigor quan es vincula la mort d’una dona en un incendi amb la pobresa energètica. TVE va oblidar mencionar-ho en els informatius. Altres van posar al crit al cel per «la demagògia» dels qui ho denunciaven.

Un fet similar va passar quan des dels moviments per l’habitatge van començar a denunciar casos de suïcidi entre les persones en perill de desnonament. Llavors van aparèixer les alertes contra la «demagògia» o els articles demanant «rigor» a l’hora de parlar d’aquest tema, adduint la dificultat d’establir una causalitat entre desnonament i suïcidi.

Un rigor que, avui, ningú sembla interessat a exigir.