Josep Lluís Núñez i Navarro va ser president del FC Barcelona durant 22 anys. Jordi Pujol, molt honorable president de la Generalitat de Catalunya al llarg de 23 anys. Rita Barberà, indiscutible alcaldessa de la ciutat de València durant 24. I el borbó Juan Carlos I va ser cap d’estat del Regne d’Espanya durant 38.

Núñez, Pujol, Rita i Juan Carlos visqueren llarg temps a l’escalf de mesells i aduladors. Núñez, Pujol, Rita i Juan Carlos no van poder escapar de les crítiques al llarg de les seves -més que dilatades- trajectòries públiques de responsabilitats. I tots quatre, fins les darreries del seus particulars regnats, es veieren acompanyats de la seva cort. Fins que els van deixar a la seva sort. Exposats a plaça pública, qüestionats i posats en dubte com si aquell temps hagués format d’una errada col·lectiva, un consentiment generalitzat, un mea culpa que no tornarà a repetir-se. Una etapa passada.

El final dels quatre va ser el del desastre imprevist, la caiguda per escriure, i la decadència sobrevinguda. A partir d’aquí, els recanvis s’ocuparen de tapar les vergonyes de les institucions, que s’havien confós amb les persones. Desinflada la bombolla, destruïda la impostura, queda la reflexió sobre els límits i la responsabilitat col·lectiva de tolerar determinades pràctiques.

I alguna cosa s’ha transformat del temps de les llargues dinasties, l’estabilitat de les cadires i la duresa dels bastons de comandament. Alguna cosa ha fet que no siguin tolerades les històries allargassades de poder consentit. No cauen bé, no agraden, i fan ràbia. A més, fan d’antic. D’antic règim.

Però no totes les dinasties. El passat dissabte 19 de novembre, Guillermina Torres publicava a La Vanguardia «La història de Rosa», l’àvia de Reus que va morir fruit de l’incendi que una espelma va provocar després que Gas Natural li tallés la llum. Arran de la mort de Rosa, s’encengué el debat sobre els límits de les empreses subministradores per a negar serveis bàsics com la llum. 

Però La Vanguardia es mostrà disposada a anar més enllà. Com diu la Guillermina «posats a llençar llum (sic) sobre les circumstàncies que van portar l’àvia de Reus a aquella situació de precarietat» l’edició de dissabte ja s’encarregava d’explicar-nos les raons d’una pobresa fatal. Titular: «L’àvia de Reus era la taula de salvació d’una neta amb un ‘passat poc honrós’». A partir d’aquí, còpies de pantalla de Facebook de la neta i una rebregada despietada dels seus llaços familiars, de la que la redactora deia que «fins i tot de la seva intimitat han despullat a Rosa». Sí, Guillermina, sí.

Passat i present ben honrós deu ser considerat el del propietari del diari que des de fa 29 anys presideix Javier Godó Muntañola, III comte de Godó i nomenat el 2008 Gran d’Espanya per Juan Carlos I. El també patró de la Fundació ”la Caixa” i conseller de CaixaBank -de la que Gas Natural n’és una propietat més- deu desconèixer la història de com van darrerament això de les antigues dinasties. O potser sí, i aquesta és una història més de decadència periodística sobrevinguda. Però algú els hauria de dir que tot això, fa d’antic. D’antic règim.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019