Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Els mitjans s’escandalitzen amb les notícies falses de Facebook però obliden les que ells mateixos han publicat

Una de les múltiples conseqüències de la victòria de Donald Trump ha estat l’escàndol de les notícies falses i les mentides difoses a través de Facebook i altres xarxes socials i que presumiblement haurien beneficiat al candidat republicà.

notícies falsesEl tema ha estat àmpliament cobert, ha obert portades i s’han publicat titulars tan exagerats com aquests: «¿Poden les notícies falses de Facebook canviar el món?», «Les notícies falses posen a Facebook a la picota» o «Perquè Facebook va poder decidir la victòria de Donald Trump». Sembla que la pressió ha donat fruit i més recentment «Mark Zuckerberg ha anunciat set mesures per tallar les notícies falses a Facebook».

Fins i tot en peces sense gaire relació amb el tema, com en aquesta en què El País anunciava el seu record de lectors en línia, es reivindicava en «un ecosistema on abunden les notícies sensacionalistes i fins i tot falses, com s’ha evidenciat al recent procés electoral als EUA». El debat de la «postveritat» ha omplert l’agenda mediàtica.

És obvi que Facebook, com a principal mitjà de difusió de notícies a escala global ara mateix, té una gran responsabilitat a l’hora de controlar els continguts que difon. Però no deixa de ser paradoxal aquesta recent indignació dels mitjans per les notícies falses difoses expressament que poden influir en l’opinió pública i la manca de controls dels emissors i distribuïdors.

L’Informe Chilcot no va preocupar tant

notícies falsesNo fa gaires mesos es feia públic el demolidor Informe Chilcot sobre la participació del Regne Unit a la Guerra d’Iraq. Una de les conclusions d’aquesta investigació oficial va ser l’ús dels serveis secrets per manipular una població massivament contrària a la invasió. Per a fer-ho es van falsejar o inventar una sèrie d’«informes d’intel·ligència» que van ser convenientment filtrats als mitjans de comunicació més importants i prestigiosos del món –inclosa la BBC- que els van difondre de forma acrítica.

En aquell moment –i l’Informe Chilcot només és un exemple de tants d’altres que es podrien trobar- els mitjans tradicionals amb una sèrie de teòrics sistemes de validació de les informacions que publiquen van ser els difusors d’aquestes mentides intencionades. Però tot i això, la publicació de l’informe a penes va causar una mínima indignació mediàtica i no va suscitar cap tipus d’autocrítica entre els mitjans implicats.