Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Totes les enquestes que pregunten sobre el tema ressalten el desprestigi de la professió periodística. Aquest ja és un dels sectors pitjors valorats juntament amb jutges i polítics i molt per sota de policies o militars. I, si em deixeu posar provocador, entenc perfectament que sigui així.

Després de gairebé una dècada de crisi brutal que ha suposat una pèrdua incomptable de drets socials i laborals conquerits amb molt d’esforç, el patiment de milions de persones que han perdut la casa, la feina i que han quedat obligades a la pobresa, policies i periodistes hem esdevingut les dues principals avançades a l’hora de defensar el sistema.

Els primers executant desnonaments i reprimint protestes sovint més enllà de les obligacions estrictament legals. Els segons mentint, manipulant, criminalitzant, generant por i, en definitiva, marejant la perdiu fins al punt de generar prou confusió perquè costi distingir els responsables del desastre i es faci extremadament feixuc lluitar per les solucions. I molts també hi han posat cos i ànima en aquesta tasca. Fins al punt de convertir la seva credibilitat en indestriable de la d’un règim dolorós i agonitzant. I a diferència d’altres professions, la credibilitat és l’únic valor afegit que té el periodisme.

I ja sé que de periodistes (i de mitjans) n’hi ha de molts tipus i que emergeix ara mateix un periodisme honest, independent i rebel que posa la defensa de les persones més febles i la denúncia dels poderosos al centre de la seva acció. Però també sóc conscient que aquest és una fracció minoritària de la professió –també hi ha policies bons que detenen corruptes i que salven dones dels maltractadors- i insuficient per modificar la percepció social del conjunt de la professió. Senzillament perquè el conjunt de la professió –entesa com a sistema mediàtic i no com a persones individuals que fan el que poden- ha fet exactament això que la gent ha percebut.

Qui es defensa millor? Policies o periodistes?

Però és que a més, els periodistes hem fet la feina bruta quasi gratis. Com a mínim els policies tenen una feina fixa, un sou a final de mes, drets a la baixa o a cobrar les hores extres i una jubilació assegurada al final de la carrera. No hi ha hagut acomiadaments de policies al llarg de tota la crisi i és un dels sectors que menys retallades ha patit.

En canvi els periodistes som la segona professió amb més acomiadaments després de la construcció, una de les que ha patit un procés de precarització més elevat i que ha perdut més drets laborals. Exceptuant unes poques cares mediàtiques que s’han enriquit i algunes empreses públiques on la crisi s’ha notat però menys; la gran majoria de periodistes treballen jornades maratonianes sense cobrar les hores extres –a vegades sense cobrar directament-, com a falsos autònoms, sense dietes, comprant el material que necessiten i sovint per sous que són la meitat del que eren abans de la crisi. Es dóna la paradoxa que alguns dels articles més infames criminalitzant les protestes socials les han redactat i signat –als periodistes, a diferència dels policies, també ens toca donar la cara- becaris sense cap dret que poc després han rebut una puntada al cul com a recompensa.

La veritat és que a vegades penso que ens mereixem els que ens passa. Els policies almenys saben defensar-se a ells mateixos.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.