L’escriptor Manuel Rivas, a banda d’ensenyar-nos conceptes clarament definitoris del que va fer emmalaltir el periodisme com el fax-cisme (ara parlaríem de maildependència), també va advertir-nos fa uns anys de l’efecte narcòtic en què estàvem caient quan informàvem de xifres sense rostre. Va ser en aquell moment que, en un nou cop de timó per salvar l’iceberg contra el qual anàvem a tota velocitat, vam començar a entrevistar persones normals i anomenats experts. Buscàvem raons, emocions i fins i tot notícies positives, com si al món triomfessin els bons.

Un d’aquells bons va ser Enric Marco, l’home que millor va explicar a generacions i generacions d’escolars com va ser l’horror dels camps nazis. Ho va fer millor, amb més emoció i proximitat que Montserrat Roig, a pesar que l’imprescindible volum de l’escriptora descansa a casa de bona part de la classe mitjana lletraferida del nostre país. O que Amat Piniella, quan li van publicar finalment sencer K.L. Reich. El meu germà coneixia Enric Marco, i també els seus companys de l’Amical de Matthausen, la majoria dels quals no tenien tanta capacitat comunicativa per explicar les seves vivències. A Miquel Ulldemolins, per exemple, se li desencaixava la barbeta i li tremolava la veu fins a límits inintel·ligibles recordant aquell sofriment i aquella resistència fins al límit de la capacitat humana, com Levi ens va ensenyar. Però va ser Marco i no Ulldemolins qui ens la va explicar a les escoles.

Un dia de maig de 2005, però, Marco es va presentar a la redacció de l’Avui, a Consell de Cent, i va demanar per l’Andreu Gomila, actual director de Timeout i sempre escriptor, que aleshores i durant cinc anys va treballar a Món. Marco portava un petit escrit de mitja pàgina que jo conservo al meu arxiu. Explicava que havia mentit. No havia viscut res del que explicava. Ell no va estar als camps nazis. L’heroi es va ensorrar, però amb ell també una part molt important de la nostra innocència com a professionals del periodisme. Javier Cercas, en un impressionant retrat, va deixar ben escrit tot aquell procés introspectiu a El impostor.

Onze anys després d’aquell fet, i quan els mitjans s’han tornat ja absolutament llaminers per a tota mena d’estafadors (periodistes corresponsals que s’inventen les cròniques; tertulians fitxats com a experts de temes quan no ho són -un cas brutal a Portugal; testimonis falsos des de l’11-S fins a l’11-M), ens arriba un altre desengany dels grossos, un que fa trontollar els poc valors de solidaritat que encara queden, el cas de la Nadia. Millor dit: el cas del pare de la Nadia. Ha estat la feinada de l’Elena Sevillano, una gran periodista madrilenya que el meu amic Claudi Pérez em va recomanar de fitxar fa uns anys, qui s’ha dedicat a gratar, a preguntar, que per això ens paguen.

El cas és probablement tan greu com el d’Enric Marco, onze anys després, perquè té a veure amb un dels pilars del periodisme: la confiança en les fonts. El periodista complementa i substitueix (cada vegada d’una manera més absoluta) la seva no presència al lloc dels fets amb el respecte per la informació de la font. I la font l’enganya. Pedro Simón, de El Mundo, un periodista amb 25 anys d’exercici, ha publicat sobre el cas Nadia un mea culpa per un episodi que ens podria haver passat a tots.

Quan la font t’enganya o quan nosaltres enganyem la font i ens saltem per exemple un off the record (jo ho he fet, i qui no?), ja ens queda poca xarxa, de la minsa que tenim, de credibilitat. Sense fonts de qui refiar-nos, quasi tot s’acaba. Només queda el carrer, l’observació directa…o la insofrible nota de premsa. Jo voto pel carrer, però no tenim altra opció que fer-nos confiança per seguir explicant el màxim de bones històries. No es pot enganyar. Ni com a emissor ni com a receptor. Perquè el lector aleshores ja no entén res, i el periodisme, i la societat, no s’ho mereixen.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019