Primer, va sortir a la premsa comarcal i, finalment, el cas d’en Ramon Sala va arribar a la metròpoli. En Quim Monzó li dedicava la columna diària el 22 de novembre. De fet, li resolia la col·laboració del dia a La Vanguardia, perquè l’escriptor no va haver de gastar gaire ofici, el cas parlava per si sol i només va haver de citar bona part de la carta que el ramader va fer arribar als mitjans.

En Ramon té unes vaques pasturant a Capolat (Berguedà) dins una tanca electrificada de 500 metres. Durant la febre boletaire a l’octubre, prop de 80 cotxes aparcats l’assetgen. Els boletaires salten la tanca “perquè les vaques no fan res (sic!)”. Una vaca que alleta un vedell s’estressa, resultat: els agents rurals truquen en Ramon perquè el remugant envesteix en menys de dues hores quatre persones que acaben a l’hospital. Els Agents Rurals i Mossos d’Esquadra no poden aturar la ciutadania que assalta el prat ara sí ara també i reclamen de matar la bèstia. En Ramon la mata per compte seva. És el despropòsit més gran que ha viscut, però no l’únic. Amb freqüència li trenquen els cartells informatius, les portes d’accés a la finca o els fils del tancat.

National Geographic de novembre publicava un article, que vaig disfrutar molt, sobre Yellowstone, primer parc natural del món, fundat el 1872. L’autor, David Quammen, hi remarca la paradoxa que la llei nordamericana que va crear el famós parc parlava, literalment, “d’un parc públic o terreny d’esbarjo per al benefici i el gaudi de la ciutadania”, i implícitament la llei feia referència als no indígenes. Aquesta reserva natural nord-americana no té res a veure amb la nostra muntanya, però sí pot ser que tinguem una certa mentalitat d’una Catalunya Yellowstone.

Pot ser que el cas Sala transcendeixi els boletaires en concret i tingui a veure amb un corrent general: la terciarització total de Catalunya. Ha començat per la gran metròpoli i la taca es va eixamplant. Del ja maldit rerepaís en farem un pati. Un lloc d’oci del monstre desnaturalitzat que hi arriba, a través dels tentacles d’asfalt, pensant que l’espai obert és un parc —de tothom i, per tant, de ningú. Aquest monstre sovint cova l’ou de la puresa bucòlica del paisatge, una mala bèstia desconnectada del medi natural que l’idealitzarà. Però el paisatge que tenim està modelat per generacions de pagesos, ramaders i silvicultors. ¿Caldrà recordar que la natura a Catalunya, al vell continent, és com és per les activitats del sector primari, gent que l’habita tots els dies de la setmana?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.