Entrevista a Guillem Sánchez, Jesús G. Albalat, guanyadors del Premi Barnils 2016

Ahir va lliurar-se el Premi Barnils 2016 de periodisme d’investigació i els guanyadors en la categoria d’obra publicada van ser els periodistes de El Periódico Guillem Sánchez, Jesús G. Albalat i Maria Jesús Ibáñez per una sèrie de reportatges sobre l’anomenat «cas Maristes», que va destapar els abusos sexuals contra menors a diferents escoles d’aquesta congregació. El Premi Barnils és una iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils, editor de Mèdia.cat.

Com es forja l’elaboració d’aquest reportatge?

Guillem Sánchez: Més que un reportatge és una sèrie que comença amb una notícia del 4 de febrer. Llavors Manuel Barbero, el primer pare d’un alumne dels Maristes de Les Corts que denuncia els abusos, ha aconseguit reunir cinc testimonis després de penjar cartells penjats al voltant del centre i crear un correu electrònic.

Això és el capítol 1. Però aviat s’escampa la taca i comencen a aparèixer més denúncies d’exalumnes, cada cop més allunyades en el temps, de més professors i de més escoles. I anem estirant del fil cada cop més sorpresos per la dimensió que va tenint el tema amb més de 40 denúncies i 12 professors implicats de tres escoles. Tota la investigació està sustentada en els testimonis de les víctimes i va avançant gràcies a elles.

Amb quines dificultats us trobeu a l’hora de fer avançar la investigació?

Jesús G. Albalat: Més que una dificultat, és una prevenció. I és que a nosaltres ens preocupa molt sempre és que se’ns coli un testimoni fals que no només llenci per terra la investigació sinó que també generi dubtes sobre la resta de víctimes. Per a evitar-ho no vam donar cap informació fins que el jutge no va obrir una investigació. Fins que un jutge no dóna veracitat a tot això no és notícia. És un tipus de precaució essencial en periodisme de tribunals.

Després del primer reportatge ens comença a trucar molta gent per explicar-nos els seus casos. I per a publicar-ne els testimonis exigim sempre que hagin denunciat els fets als Mossos. Un cop fan aquest pas nosaltres ja ens podem creure la seva història, perquè és obvi que ningú posarà una denúncia falsa, que seria cometre un delicte.

G.S.: A l’hora d’establir la veracitat dels testimonis també pesa molt el contrast les declaracions. Vas parlant amb les diferents víctimes, gent que no es coneix, i vas trobant els mateixos detalls: una llitera, l’excusa d’un massatge per a una lesió a l’esquena, etc. Això és molt impressionant.

I amb l’altra part? Per què és un tipus de denúncies que és la paraula d’un contra la de l’altre.

J.G.A.: La comunicació amb la institució religiosa va ser molt difícil. En un primer moment es neguen a parlar amb nosaltres i quan finalment tenim algunes reunions, òbviament, els punts de vista estan molt allunyats i la comunicació és complicada i mai ens van voler confirmar ni desmentir res.

G.S.: Hem de saber la seva versió mitjançant els comunicats i declaracions a altres mitjans, perquè a nosaltres directament no ens diuen res.

J.G.A.: Finalment hi ha la part en què comencem a localitzar alguns dels professors acusats i ens ho reconeixen. Clar. Aquí t’ho posen molt més fàcil. Però una prevenció que vam tenir en totes les converses va ser sempre ser dos, tant a les entrevistes presencials com telefòniques. Tenir un testimoni en cas que després es desdiguin i ens acusin d’inventar-nos-ho tot.

Com es desenvolupa una sèrie tan llarga en el periodisme d’avui en dia, marcat per la immediatesa? Costa mantenir el tema tant de temps?

G.S.: Això va ser una decisió dels caps de secció de l’època, en Lluís Mauri i en Ramon Vendrell, que van decidir que aquí s’havia d’estirar del fil i tu doncs l’estires. I com a periodista és un luxe, ja que moltes vegades t’agradaria anar al fons de la història i en general no pots, massa sovint et quedes a la superfície.

Com va ser l’actitud del diari a l’hora de dedicar tants esforços a un sol tema? Un dels problemes del periodisme d’investigació és precisament que els recursos que necessita no hi són.

testimoniJ.G.A.: La direcció del diari s’hi va bolcar des del primer moment. Els redactors implicats ens reuníem cada dia amb en Mauri i ens posàvem al corrent d’absolutament tot. Cal dir que sense El Periódico aquest tema no hauria sortit. Hauríem publicat dues peces i ho haguérem deixat estar. Va haver-hi detalls realment complexos, com localitzar un dels abusadors que estava desaparegut i que són quasi propis de detectius. Naturalment això consumeix recursos.

G.S.: Cal pensar, però, que no vam ser tres periodistes dedicats exclusivament a seguir aquest tema. Havies de compaginar la investigació en cobrir el dia a dia de la secció. Com deies, ja no hi ha els recursos d’abans i ho acabes fent com pots.

Un altre clàssic del periodisme d’investigació són les pressions. En vau tenir alguna?

G.S.: No. Cap. Sí que per Twitter reps algun insult, t’acusen de mentider o de no tenir-ne ni idea. També algun correu. Però al mateix temps reps moltes lloances i missatges d’ànims. Ets conscient que treballes amb material molt sensible i aquestes reaccions són normals. No pot considerar-se una amenaça.

I a un altre nivell? Diguem-ne més institucional. Alguna petició de moderar-se per no perjudicar una institució que fa una gran feina o coses així.

J.G.A.: Pels redactors cap cosa d’aquestes. Si la direcció en va patir, no en tinc ni idea. En tot cas puc confirmar que aquestes no van baixar. Nosaltres vam escriure el que havíem d’escriure. No ens vam tallar gens.

Aquest ha estat, probablement, el cas d’abusos a menors més gran destapat al país. Quines conseqüències creieu que ha tingut la vostra investigació?

J.G.A.: Personalment estic molt content que s’hagi obert el debat sobre la prescripció d’aquests delictes. La majoria de denúncies van ser arxivades de forma automàtica perquè el delicte havia prescrit. Aquí els terminis són molt estrictes [cinc anys a partir que la víctima en compleix 18] i això ha començat a posar-se en dubte a partir d’aquest tema.

G.S. A mi em va quedar gravada la reflexió d’una de les víctimes, Enric Pladevall, que recorda com queda pendent la recuperació de la memòria històrica de la repressió sexual del franquisme i l’Església i que s’ha de saber que aquest tipus de coses passaven.