L’economista de capçalera de La Vanguardia, Gay de Liébana, analitza en el seu videoblog d’avui l’impacte de la sentència europea que obliga les entitats bancàries a tornar tots els diners guanyats indegudament a través de les anomenades «clàusules sòl».

L’enfocament de Liébana, però, no fa cap menció a l’aplicació massiva de clàusules abusives a centenars de milers de famílies durant anys, als incomptables desnonaments produïts durant aquest període –quants s’haurien pogut evitar sense el sobrecost d’aquestes clàusules?- o al fet que hagi hagut de ser la justícia europea qui s’hagi encarregat de posar límits al poder dels bancs davant la incapacitat dels tribunals espanyols.

La principal preocupació de l’economista és els problemes que tindran els bancs per tornar aquests diners. Segons dades del mateix Liébana, es calcula que els diners que hauran de tornar els bancs als seus clients són al voltant d’uns 4.000 milions d’euros, mentre que els beneficis globals, només del 2015, voregen els 9.000 milions. Així doncs, la banca podria tornar tots aquests diners adquirits irregularment i de forma abusiva durant any amb menys de la meitat dels beneficis obtinguts en un únic exercici. Així doncs, en el cas que ho tornessin tot i de forma immediata –està per veure que sigui així– els beneficis del 2015 encara serien d’uns 5.000 milions.

Aquesta part, però, no sembla impressionar Liébana, que ho anomena «un cop dur per a la banca», ja que els beneficis «són baixos» i arriben després «d’anys terribles com 2001 i 2012 amb unes pèrdues espaterrants». Cap referència, però, als enormes beneficis acumulats durant la bombolla immobiliària i als milers de milions de diners públics injectats al sector bancari. Dades aquestes imprescindibles per entendre el context global de la situació.

L’economista, en canvi, recalca que la banca «haurà de fer front a aquesta despesa», com si es tractés d’uns diners que ha de pagar extra i no d’una quantitat prèviament cobrada, i sense fer, a més, cap recordatori al seu origen il·legal.

A més, l’anàlisi de Liébana vincula aquesta sentència judicial amb la transformació digital de la banca amb els previsibles acomiadaments que comportarà. Una culpabilització implícita de la gent que reclami el retorn dels seus diners d’aquesta destrucció de llocs de treball, quan en realitat es fa difícil creure que unes entitats bancàries amb més beneficis mantindrien plantilles que els resultarien sobreres.

Naturalment l’anàlisi de Liébana pot seguir sent correcta i fins i tot interessant, però no deixa de representar un biaix habitual de les seccions d’economia en què es pren com a punt de partida l’interès de les grans empreses -en aquest cas bancs- i no de la majoria de la ciutadania més similar al lector mitjà.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019