Mistificació tecnològica«Només a 10 metros. A peu de pista. Un luxe poder sentir -perquè, sense dubte, allò que més impressiona és el rugit dels motors-. Un luxe poder veure l’aterratge i enlairament dels caces F-18 de les forces aèries dels Estats Units. Un luxe admirar com la tecnologia frena aquests avions que aterren en sols 400 metres». Així comença el reportatge en primera persona –i destacat en portada- «Un dia al portaavions dels EUA que combat a l’EI» a El Mundo. Una radiografia excepcional d’una potentíssima maquinària de guerra. Però també, tal com pot llegir-se, de propaganda. Pot comprendre’s que el periodista consideri un luxe cobrir en directe un lloc habitualment tancat a la premsa, però és menys justificable que la mistificació tecnològica i l’empatia amb l’objecte del reportatge n’anul·lin completament el sentit crític.

El reportatge se centra en la capacitat tècnica, tecnològica i organitzativa del portaavions USS Dwight. D. Eisenhower de la flota estatunidenca. El text està ple de frases i paraules elogioses: «impressionant», «al·lucinant», «sincronització perfecta», «precisió», «indescriptible», «emblemàtica», etc. També tenen un sentit admiratiu la pluja de xifres que acompanyen els adjectius: els avions acceleren «de 0 a 300 quilòmetres per hora en només un segon», «L’embarcació és tan alta com un edifici de 25 plantes, tan ampla com un camp de futbol i tan llarga com l’alçada de l’Empire State», «les seves naus han realitzat quasi 2.000 sortides, 2.000 vols carregats amb 1.200 bombes para deixar-les anar als objectius».

L’esperit crític, absent

Aquesta és pràcticament l’única referència a què l’objectiu d’aquesta excepcional meravella de la tecnologia –seguint el to de l’article- és la mort i la guerra. Però es fa sempre des d’una asèpsia neutral totalment naïf: les bombes «es deixen anar» i, naturalment només tenen un objectiu: el Daesh. Tot i la pluja de precises xifres el reportatge no dóna cap dada sobre les víctimes civils, els «danys col·laterals» o els «errors».

Van sortir de l’USS Dwight. D. Eisenhower els avions que van bombardejar un hospital de Metges Sense Fronteres a l’Afganistan l’octubre de l’any passat? O els que van bombardejar el Iemen –un dels desastres humanitaris més massius ara mateix– fa tan sols dos mesos? El periodista no mostra cap mínim posicionament crític en un reportatge que versa sobre tecnologia industrial i no sobre els efectes de les guerres. I les úniques expressions –anomena el portaavions «martell del terror»- estan redactades amb un to pràcticament propagandístic.

Podria estar justificada aquesta guerra per ser contra l’Estat Islàmic? El problema és que l’article ni tan sols entra en això. Es limita a blanquejar un conflicte bèl·lic desigual en què la destrucció, la mort o les mutilacions no existeixen. En canvi són molt més importants les perruqueries o les «essencials» zones d’esbarjo de la tripulació.

«Quan s’abandona aquesta ciutat de l’aigua, s’entén perquè els Estats Units organitzen visites durant el trajecte de la nau, perquè mostren amb orgull a ‘amics i aliats’ el potencial militar, la capacitat naval amb què han sigut i segueixen sent els grans gendarmes del món», escriu el periodista. El lector també ho pot entendre: per a construir un discurs propagandístic que reportatges com aquest ajuden a construir.