Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Sobre Alfons Quintà, alguns periodistes que el van conèixer i el van tractar n’han escrit articles demolidors. En citaré i n’enllaçaré només dos: el d’Albert Sáez a El Periódico i el d’Àngel Casas al seu blog (amb falta d’ortografia al títol inclosa). Curiosament, tots dos coincideixen a destacar-ne el masclisme i la misogínia. Sobre els usos i abusos que Quintà cometia tot aprofitant-se dels càrrecs directius que ocupava als mitjans que va dirigir, el mateix Sáez entona un mea culpa amb la mateixa crítica que diverses lectores també li retreuen: «I ho va fer gràcies al silenci vergonyant dels seus congèneres masculins, que no vam tenir el valor de denunciar-lo». Certament, és més fàcil escriure aquestes coses un cop Quintà és mort i sabem que és un assassí. Si s’hagués mort de malaltia o s’hagués suïcidat sense matar ningú, haurien aparegut també aquests articles? Ja se sap que parlar malament d’un mort és lleig, encara que s’ho mereixi.

El gran debat que de seguida va inundar les xarxes quan es va conèixer la notícia va ser que molts mitjans van obviar el nom de la parella assassinada per Quintà. És més: en un primer moment, la majoria de mitjans no només no deien res sobre Victòria Bertran, sinó que omplien la notícia amb el currículum professional de qui va rebre l’encàrrec de Pujol de posar en marxa i dirigir TV3 en els inicis. VilaWeb es va fer ressò d’aquest interessant debat deontològic i va analitzar els pros i contres de fer públic o amagar el nom de les víctimes en els casos de violència masclista. Com passa sovint, probablement les xarxes socials passaran per sobre de dubtes i debats i acabaran imposant la seva llei: si Mayka Navarro no aconsegueix saber el nom de la víctima o, tot sabent-lo, decideix no publicar-lo, ho farà en un tuit el veí o la companya de feina.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Jo he de dir que el que més em va fer ballar el cap i em porta a escriure aquestes línies no va ser pas aquest debat, sinó un tuit del també periodista Andreu Claret, que sí que citava el nom de la víctima i feia així: «Podria explicar per què Alfons Quintà ha estat un bon periodista. Però no puc, ni vull fer-ho. Perquè ha assassinat la Dra. Victòria Bertran». És obvi que algú pot ser un pintor o un luthier extraordinari i alhora ser un violador o un assassí en sèrie. Però es pot ser mala persona i bon periodista? Es pot ser tan mala persona com sembla demostrat que era Alfons Quintà i alhora ser un bon periodista com diu Andreu Claret i corroboren altres?

Un periodista ha de saber tractar les fonts, ha de respectar una ètica professional, sovint ha de treballar en equip i, si com és el cas arriba a dirigir un mitjà, o diversos, bàsicament ha de ser capaç de dirigir el conjunt de periodistes que en formen part. També en això consisteix ser «bon periodista», entenc jo. Potser Claret es referia a l’etapa inicial de Quintà, quan va destacar per denunciar les males pràctiques de determinats càrrecs polítics en general i de Jordi Pujol en el seu pas per Banca Catalana en particular. Els matisos ho són tot en aquesta vida i de ben segur que Quintà també en tenia, però així d’entrada i sense haver-lo conegut ni patit en primera persona, confesso que em costa d’imaginar que fos un bon periodista.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019