Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Dos fets recents m’han convidat a pensar, quan el 2016 ja era a les acaballes, una vegada més, sobre com periodistes i els mitjans en general venim practicant l’ofici en aquests temps dominats per les presses i els vells hàbits, que algú va qualificar d’«era d’internet».

El primer en el temps, em va agafar amb el peu canviat: la reacció informativa sobre l’assassinat de la doctora Victòria Bertran a mans del periodista Alfons Quintà, assassí feminicida confés segons la nota en què declarava haver matat la dona per suïcidar-se ell mateix després.

Coneixia Quintà des que vam treballar junts al diari Tele/eXprés de Barcelona, abans de la mort del generalot. I l’havia anat seguint, amb algunes trobades esporàdiques, quan era delegat del diari El País a Barcelona i periodista radiofònic en català a Ràdio Barcelona (cadena SER). Reconec que tenia certa tendència a justificar-lo sense més. I potser per això les primeres versions que vaig llegir sobre el crim, sobretot la citació i l’enllaç corresponent d’un seu article trampós sobre un bell morir agafat de la mà de la persona estimada, pràcticament l’únic argument informatiu en les primeres notícies (allò de “troben morts a trets el periodista Alfons Quintà i la seva dona al seu domicili de les Corts”) em va induir a creure que podia tractar-se d’un suïcidi pactat.

La crònica excel·lent que en va fer Mèdia.cat em va obrir els ulls. I encara em va costar situar-me en la crua realitat: com titulava Mèdia.cat, “Un assassí masclista deixa de ser-ho pel fet de ser més conegut?“. Vaig dubtar encara si rebotar a Facebook aquella crònica, com faig sovint amb els textos de Mèdia.cat. Al cap de poc de meditar-ho, em vaig decidir: l’Alfons Quintà no mereixia la pietat que ell no va tenir per la seva dona, i ho vaig rebotar a Facebook i Twitter. Després va venir el debat estèril i hipòcrita sobre si s’havia d’amagar el nom i les condicions de la víctima, la doctora Victòria Bertran. ¿Com es podia dubtar, ni un minut, que en aquest cas no hi havia cap ni un criteri d’ètica periodística, ni humana, a favor d’amagar-ho?

La personalitat de la víctima va ser reivindicada, just després de conèixer el feminicidi, pels seus companys i companyes del CAP de les Corts on treballava, que es van manifestar en dol i protesta a la porta del seu lloc de treball. Segons es va anar sabent, i publicant, un familiar de la mateixa doctora Bertran havia alertat els mossos d’esquadra quan la doctora no va anar a treballar aquell dia infame, i la policia catalana hi va acudir, van esbotzar la porta del domicili pretesament compartit per assassí i víctima, i hi van descobrir el feminicidi. ¿Què més podia impedir, sinó la hipocresia d’alguns mitjans, dir-ne el nom de la víctima i cercar dades que fessin present, sense ocultar-la, la personalitat de la dona assassinada? Perquè ben aviat –deixant de banda el ploraner article anti Seguretat Social catalana, al Diari de Girona… els fets van imposar la pròpia lògica: Quintà havia mort la doctora Bertran per suïcidar-se ell mateix després.

Res de suïcidi pactat -una constant, d’altra banda, en molts crims feminicides: home mata dona i intenta matar-se ell mateix però no se’n surt-, doncs: Quintà, assassí confés –la seva nota junt als cadàvers ho reivindicava– havia mort primer a la doctora Victòria Bertran i s’havia suïcidat. ¿Què més calia per no proclamar a tots els vents dels mitjans el nom, la feina i la personalitat de la víctima? Només se me’n acut una raó: la profunda hipocresia que encara hi ha als mitjans quan tractem els crims de gènere. La doctora Victòria Bertran tenia companys i companyes de feina, també de ben segur familiars que ja no podien amagar, si algun cop hi havien pensat, nom i professió de la metgessa assassinada. Els fils informatius estaven alli, explícits, per qualsevol periodista que gosés activar-los.

El debat no devia ni tan sols haver-se plantejat. Repeteixo: teníem el nom de la víctima –doctora Victòria Bertran–, l’equip assistencial de l’ambulatori on treballava (CAP de les Corts) que s’havia autorevelat manifestant-se contra l’assassí, l’indici que alguna cosa no devia anar massa bé a la parella –una lliçó que ens obligava a aprofundir-hi: moltes dones assassinades per la seva parella mascle no gosen denunciar-la però deixen rastres que alguna cosa les inquieta (les terroritza) si han de tornar a casa on, suposadament, conviuen amb el mascle violentador, etc-. Massa coses com per guardar silenci i no seguir les petjades de la víctima (nom, professió, antecedents de les relacions de gènere de l’assassí, que segur que n’hi havia, qualitats humanes i professionals de la doctora Bertran, entre tantes…

Innocentada o enganyifa?

L’altre fet sobre el qual només diré quatre paraules, perquè espero i desitjo que mai més torni a passar als mitjans catalans: un mitjà digital (no sé si algun altre, però jo només vaig caure en el parany d’aquest), el digital Directe.cat, va fer la gracieta d’inventar-se el darrer 28 de desembre (llufa dels innocents) una llarga entrevista amb l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, on aquesta suposadament es despullava sobre les seves intencions polítiques de futur. Hi vaig caure també de quatre grapes. Odio aquesta mena de brometes que només serveixen per desprestigiar, més si calgués, la nostra feina professional. Les vaig odiar des del primer dia que vaig exercir aquesta professió en un equip de redacció. I aquest odi meu, com a professional i com a lector/oient, és tan gran que confiava que aquesta pràctica abjecta –riure a costa de la ingenuïtat de la clientela, colant com a informació el que és, ras i curt, una mentida– ja havia desaparegut de les pràctiques periodístiques.

Però no deu ser així. Com vaig escriure en un altre lloc (Facebook), amb aquesta reiteració jocosa de la mentida el 28D, el digital Directe.cat, que ja em semblava massa esbiaixat abans de l’anècdota comentada, es va enfonsar molts esglaons en la meva consideració com a lector. Si abans, que només teníem mitjans en format paper o ràdio i tv i res més, ja em semblava una pràctica abominable, ara, amb la potencialitat de repercussió pública dels mitjans i formats digitals, només puc qualificar-la d’obertament perillosa per a la credibilitat dels mitjans –i en concret els catalans– en uns moments en què aquest de la credibilitat hauria de ser el principal patrimoni que hem de defensar. No estan els temps –autodeterminació, República Catalana, independència…– com per anar jugant a fet i amagar amb el personal.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.