Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La majoria de periodistes de la nostra generació vam estudiar la carrera de Periodisme per donar via lliure als nostres vicis. La professió de periodista anava lligada a la nocturnitat i aquesta, al seu torn, a l’alcohol, les drogues, el sexe… Parlem de l’època immediatament anterior a Internet i, també, al networking, una paraula inventada pels americans, que tenen l’estranya habilitat d’inventar paraules que nosaltres, a posteriori, hem d’omplir de significat. De fet, la nostra generació cursava aquests estudis per fruir del networking, un altre tipus de networking que no coneixíem com a networking però que ja feia la seva funció. Aleshores els periodistes eren habituals de bars i cafeteries de tota mena, un lloc privilegiat per captar històries, curiositats, anècdotes, llegendes urbanes i, fins i tot, informacions noticiables que s’haurien de contrastar hores després a la mateixa redacció del diari, això sí, amb altes dosis d’alcohol a la sang. Fins a l’eclosió d’Internet, que va substituir els bars per les xarxes socials i el whisky pels cafès laxants de maquina. Aquí comença el periodisme ciutadà i, de retruc, el networking en el sector periodístic, és a dir, un grup de persones, entre les quals hi ha periodistes, perseguint una causa comuna: conèixer i difondre la veritat (se suposa). Va ser en aquell precís instant quan els periodistes van deixar d’anar a festes per fer networking o van començar a anar a sopars en què el de menys era el menjar i el de més, el coi de networking. Ara bé, cal reconèixer que el networking ha salvat el matrimoni de molts periodistes, i és que ara, en comptes de trucar la parella per dir-li que quan sortim de la feina anirem a prendre unes copes amb els amics, podem trucar a casa per dir que anem a fer networking. De totes maneres, tingueu en compte que una trobada furtiva amb el company o la companya de feina que tant ens agrada fora de l’horari laboral no és networking. És vici. 

Quan pensem en networking ens ve a la ment una complexa teranyina interconnectada a través de fils que configuren una sèrie de camins d’anada i tornada, almenys per a l’aranya. I ens hi enganxem com els mosquits, incapaços de desxifrar els fils bons dels dolents. Jo també faig networking, tant dins com fora d’Internet, però destriant els fils col·locats en espiral, on les víctimes de les aranyes romanen empegades sense sortida, dels radials, que parteixen dels extrems de la teranyina i es desplacen cap al centre, la seda dels quals no conté pega. Per submergir-se en el networking “virtual”, cal crear una marca personal, una identitat prou representativa del nostre “jo” real, ara bé, preveient la dificultat que entranya esborrar qualsevol empremta digital de la xarxa. Si no prenem la senda correcta, ens hi quedarem atrapats per sempre, talment com una mosca en una teranyina. En el nostre sector, a més, ens toca destriar entre aquella informació potencialment verídica de la simple rumorologia. Tanmateix, per endinsar-se en el networking “real”, cal saber detriar el gra de la palla, ja que no tot és networking, de la mateixa manera no tot el networking és de qualitat. Qualsevol acte esdevé susceptible de convertir-se en una apologia del networking, així, perquè sí. Així, doncs, és l’hora de l’aranya, de mantenir-se dret i ferm damunt dels fils correcte i, sobretot, de no deixar-se engolir per una teranyina de contactes estèril alhora que fútil. De totes maneres, si aquesta aranya exerceix de periodista, el nostre consell és que deixi l’alcohol. I la resta de vicis. Per no equivocar-se de fil…

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.