En el treball periodístic diari sovint allò urgent se’ns menja allò important. Aquest article vol ser una aportació per veure amb prou distància com es tracta un fenomen senzill a simple vista: la sequera. L’anàlisi durant els deu mesos posteriors a l’acord de París a la COP21 i previs a la COP22 de Marràqueix (de gener a octubre de 2016), entre una mostra d’un centenar de notícies de La Vanguardia, un centenar de l’Ara i una cinquantena d’El Periódico de Catalunya, vol assenyalar un seguit de troballes periodístiques que seria bo no deixar passar per alt.

Cronologia anual o rècords per no recordar

El gener de 2016 ja va començar amb una sequera extrema que va ser apuntada per tots els mitjans de comunicació en les seves seccions meteorològiques. Al març, en una notícia brevíssima, es deia en la capçalera de la pàgina meteorològica de La Vanguardia que enguany hi ha hagut “al Mediterrani Oriental (…) la pitjor sequera dels últims 900 anys”. Però pel que fa a sequera, el rei sempre és el mes de juny, i segons com pot quedar diluït fins i tot el dia mundial contra la desertització (dia 17). Enmig de la xafogor és fàcil que s’evapori tota possible acció davant el fet que “el canvi climàtic asseca els rius” o que “en aquest escenari, és previsible que els períodes de sequera propis del nostre clima es facin cada vegada més freqüents, llargs i extrems”…

Tot i això, no cal patir si l’extrem és sempre internacional. Com el rècord de CO2 anotat a l’Antàrtida, amb el qual ens capfiquem més potser perquè queda lluny i per alguns fa cosmopolita. Però el fet és que en el nostre país mateix s’ha pogut observar com “l’últim any hidrològic està entre els tres més secs del segle“: “De les dues sèries climàtiques disponibles amb més de 100 anys d’història a Catalunya, l’any pluviomètric del 2015 al 2016 ha estat entre els més secs”, segons el Servei Meteorològic de Catalunya. Però, en general, el discurs informatiu és que les coses funcionen, que els sistemes de mesura funcionen… i la gran tendència és pensar que tot anirà bé. És així? Sí?

L’aigua i la guerra, la sal de la terra

La manera que tenim de parlar d’una realitat produeix aquesta realitat. Llavors, si amb el que diem construïm realitats, no dir segons què pot ser un acte negligent, irresponsable i inacceptable. La sequera informativa sobre sequerals i medi ambient va tenir el 2016 algun brot primaveral. Com quan es va parlar del drama dels sirians “foragitats per cruels sequeres” cap als ravals de les ciutats, on troben misèria, i els seus polítics ho qualifiquen de “catàstrofe nacional”. Apareix en un dossier amb moltes pistes sobre “La crisi de l’aigua” a nivell planetari, que fa l’Ara del 8 d’abril, una publicació ben interessant on també hi ha una mirada a “la sequera” com a “detonant de la revolta popular a Síria”.

Sí, la paraula “sequera” també pot estar al darrere de certes accions més bèl·liques que humanitàries, com asseguren alguns tristos testimonis. Llegiu, si no, com acaba l’entrevista de La Contra de La Vanguardia del 8 d’abril a Alexandra Costeau, exploradora de National Geographic i néta del comandant Jacques Costeau:

Lluís Amiguet: Què la fa submergir-se ara?
Alexandra Costeau: Estem en guerra, una guerra més important que la II Guerra Mundial. Estem en guerra per salvar la nostra espècie i tot el planeta. O ens ho prenem així, o cregui’m, no durarem gaire, nosaltres ni els nostres fills.
L. A: Millor pensar en una missió pacífica.
A. C: Més que això. És pacificadora, perquè els refugiats de Síria són ja refugiats dels canvi climàtic. El conflicte latent a l’Orient Mitjà és per l’accés a l’aigua, i l’escalfament global ha anat enverinant les rivalitats a l’àrea i provocant migracions, tensions, rivalitats i, al final, conflictes armats entre grups tribals i religiosos.

Així doncs, és possible des de la premsa convertir les dades en coneixement? Passarem del què sabem a provocar accions pacificadores? La premsa té sobre la taula fer el seguiment del compliment dels acords climàtics, si no dels 200 països signants, almenys del nostre, ni que sigui per proximitat. Veure, per exemple, com es limitarà a 2ºC l’escalfament global.

Lo riu és vida… o pantà pantanós

Sense arribar a les armes, per sort, aquí mateix també ja s’ensumen conflictes si la sequera va a més. Hi ha notícies que directament semblen estar destinades a no aixecar cap alarma i alimentar la tranquil·litat del sistema capitalista més nostrat, tal com quan s’insisteix que “els pantans tenen prou reserves malgrat la sequera“. O, en el moment gloriós –gairebé únic– que s’apunta el “canvi climàtic” com a motiu de retrocés de cabals, es defensa que tot i que l’Ebre ja té 69 embassaments al llarg del riu, encara se n’hagin de construir més. En concret, n’hi ha 12 més que entrarien en construcció si tinguessin el pressupost assegurat, i 52 són a la llista d’espera. Això sí, mentrestant, la Federació de Regants de l’Ebre i els polítics van intentant fer aprovar documents a favor de la revisió de cabals del Pla Hidrològic, després de la mobilització més gran al Delta, on 50.000 persones s’hi van manifestar en contra.

Tanmateix, quan la sequera passa en l’entorn “local” sovint el problema és tractat a Catalunya més positivament, com a fenomen puntual, localitzat i superable, feliços de tenir un munt de pantans (una construcció que encara té certa aura de rèmora franquista) i del que diu l’Agència Catalana de l’Aigua, garant de professionalitat. I, és clar, hi ha qui fa molta feina depuradora d’aigües i se li prestigia i reconeix en les pàgines mediambientals, fins i tot se li dediquen jornades professionals, com l’”Encuentro” de La Vanguardia de l’edició del 9 d’octubre al suplement Dinero, amb dues pàgines senceres que no tenen pèrdua per mesurar el grau de cofoisme en la bona gestió de l’aigua. Però també aquí hi ha punts negres que no es qüestionen, com va treure a la llum l’Anuari Mèdia.cat de 2015 i que aquest 2016 recordava en un article d’opinió David Fernàndez a l’Ara.

Qüestió de noms i d’efectes

No és perquè sí que encara es fan servir massa eufemismes per dir les coses pel seu nom. Per què dir ‘sequera’ o ‘canvi climàtic’ quan es pot dir arreu ‘manca de pluja’ o ‘escalfament global’, oi? Com si encara fos només cosa de la ‘meteorologia’ del moment i no una problemàtica que va in crescendo afavorida per accions humanes.

Per no citar el ‘canvi climàtic’, es redirigeix o s’enfoca cap a altres termes científics com ‘El Niño’. Doncs ‘El Niño’ no és cap minúcia. És un escalfament cíclic dels corrents superficials al Pacífic equatorial, però que tot i aquesta adjectivació de ‘cíclic’ (allò que ‘es repeteix en el mateix ordre’), segons els diaris ha esdevingut un fenomen que darrerament ha escampat molt els seus efectes devastadors, tant en temps com en territoris. En aquesta última notícia del Sud de l’Àfrica hi ha frases per emmarcar per la seva precisió, com: “Segons els experts, ‘El Niño’ és el fenomen meteorològic de major impacte de les últimes tres dècades i ha tingut efectes sobre el clima a tot el món”.

D’una manera insistent, la sequera només esdevé realment problemàtica i catastròfica a nivell informatiu quan té lloc sobretot en algun punt de la geografia “internacional”. Per exemple, l’acord de París va ser adoptat per 195 països; doncs bé, just quasi sempre surten a les notícies aquells que pels seus efectes continuen sent països empobrits, indrets principalment de l’Àfrica, l’Àsia i Llatinoamèrica, com Zàmbia, Malawi, Madagascar, Zimbabue, Somàlia, Etiòpia, el Iemen, Guatemala, Hondures, El Salvador o Haití.

Ecologia amb economia

El discurs dominant de l’‘economia’ només es preocupa de l’ecologia si hi ha d’invertir més recursos sense beneficis propis (perquè no considera, d’entrada, el planeta un recurs propi i de tots) o nega directament que existeixi un vincle. Destaca a la secció ‘Economia’ un estudi liderat pel Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC) sobre ‘estrès hídric’ dels arbres catalans, on hi llegim: “Segons De Cáceres, ‘l’augment de l’estrès per sequera observat en moltes espècies entre els anys 1990 i 2000 està donat més pel creixement del bosc que per les condicions climàtiques'”, tot apuntant més cap a altres factors humans i per decisions econòmiques, com la densificació dels boscos per l’abandonament rural o la disminució de la gestió forestal. Un ‘abandonament rural’ que s’hauria d’afegir a la minva d’agents forestals (el seu web recorda que des de fa més de set anys no es convoquen oposicions) per saber que potser no només s’han de cobrir els avisos de Protecció Civil per risc d’incendis i s’ha d’anar més enllà.

Pensar que tot va i anirà bé és l’opció de discurs majoritari. Tot i que obviar certes realitats provoca negligència o irresponsabilitat, també cal mostrar encerts informatius, com la tasca de periodistes especialitzats (Diego Lázaro o Miquel Bernis a l’Ara i el premiat Antonio Cerrillo a La Vanguardia) o com aquest editorial sobre canvi climàtic, que ens diu que ‘Ara van de debò’.

Malauradament, però, passat un any de la cimera de París, fins a la de Marràqueix, en deu mesos poc s’ha agendat o ha arrelat per al canvi de clima global que permeti respirar tranquils. I com es pot percebre que hi ha interessos contraposats en un tema? Quan hi ha notícies contradictòries. Això està passant amb el medi ambient. No només surten versions diferents d’un mateix tema: en un mateix mitjà, pot ser que es corregeixi una notícia que deia A per una que ara diu B o C. Per exemple, una denominació d’origen pot dir que una pedregada no els afectarà i, en canvi, el peritatge final del setembre diu més aviat el contrari. O les fonts d’Osona, que van començar l’any sent descrites com “de bona qualitat biològica” i van passar a ser motiu de cert conflicte amb la problemàtica de la sequera pel mig, per acabar naixent una plataforma ciutadana amb el lema “Volem l’aigua neta, clara i nostra“.

Conclusions, en el dia a dia

Ja fa més d’un any que l’Ara escrivia eufòric a la portada un “històric”, una “alegria desfermada” i “L’ONU fa història: aprovat l’acord de París contra el canvi climàtic“. Però cal veure si es manté, si es pot anar compartint l’alegria i la feina després dels acords. Les empreses o entitats es veuen vigilades per la premsa o esperonades a assumir el deure i els deutes ambientals? Hi ha control de les males praxis?

En tots tres diaris consultats durant els deu mesos que van de gener a octubre de 2016 [La Vanguardia, Ara i El Periódico], sembla que no: la “sequera” s’assumeix com un fenomen meteorològic sobretot, sense exposar-ne elements causals, ni socials ni individuals, ni conseqüències a mitjà o llarg termini, tot i que l’últim informe de novembre de l’Organització Meteorològica Mundial va determinar que més de la meitat dels 79 fenòmens catastròfics observats des de 2011 a 2015 tenen com a causa el “canvi climàtic”.

El tractament del tema mediambiental no és una qüestió purament meteorològica, ni retòrica, sinó que construeix una realitat que es tracta de fer evident als lectors. Perquè en aquesta realitat hi haurem de viure (o sobreviure) totes i tots. La problemàtica mediambiental té un abast global, però focalitzada pot ser abordada mica en mica. Aquest article s’ha fixat en les notícies que parlaven de la nostra sequera i fa evident com ben poques es van relacionar amb el canvi climàtic. És inacceptable si es vol superar la mirada curtterminista i planificar estratègies de seguiment informatiu que ajudin a fer regnar el sentit comú i el rigor, no pas l’expansió de la usura humana.

Val la pena trobar entre els periodistes un consens en les pàgines dels diaris perquè el canvi climàtic sigui un tema a tractar més enllà d’agendes 21, dies internacionals, convenis i convencions. Que les informacions no s’atomitzin en premsa comarcal o seccions locals, que hi hagi una mirada que connecti els episodis, que proposi canvis en positiu, però també fiscalitzant allò que cal millorar.

Al final, amb la premsa –malgrat la convenció d’objectivitat– sempre queda el dubte de què hi ha en tot plegat de simulacre i què de realitat. Però si, com es va acordar a París, hi haurà mecanismes de control que aspiren a revisar els acords signats cada cinc anys, potser cal que la premsa n’estigui a l’aguait, més enllà dels puntuals dies mundials ‘de l’aigua’ (21 de març), ‘de la diversitat biològica’ (22 de maig), ‘contra la desertització’ (17 de juny) o –com passa en l’altre front, el de la ‘contaminació’– en el ‘dia sense cotxes’ (21 de setembre).

El 2016 mateix en feia recordatori incisiu el cantautor Pau Riba a La revolució que ara toca (Pòrtic), en el capítol “Decreixement o barbàrie”: “El conflicte d’interessos número u: el que enfronta economia i ecologia (…) en pocs anys, ens ha dut el canvi climàtic (…). Aprofito aquí per recordar, fent un parèntesi, que etimològicament, tant ecologia com economia vénen d’oikos, que en grec vol dir casa, significant oikos logia la lògica de la casa i oikos nomia la seva administració, de manera que queda clar que la nostra manera d’administrar la casa, el lloc on vivim, ha estat destruint-la i anant-li minant els fonaments. De moment ja hi ha un forat –d’ozó– a la teulada. ¿Fins quan aguantarà la resta? Heus aquí, doncs, el concepte clau: ‘la casa de tots’. El planeta és la ‘la casa de tots’, la casa que compartim tots”.

I en tot moment interroguem-nos pel canvi climàtic, uns i altres, i apliquem-nos. També fora de temporada de les grans convencions pel clima. No és cap anècdota.