Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El gran Carlos Pérez de Rozas s’esgargamellava a les aules de la facultat per inculcar-nos les bondats dels redissenys dels diaris a partir dels anys 90, quan La Vanguardia va picar un fort cop de puny a la taula contra els models alemanys que lideraven El País o El Punt, plens de lletra i amb poca aposta per la imatge o la navegació fàcil entre gèneres. Al mestre també li agradava el redisseny d’Egin de 1994, que va emblanquinar encara més el paper i va innovar amb el gir del nom del diari a la franja lateral i llegint-se de costat. Les coses han canviat, per sort: gairebé tothom ha seguit el model americà, i com a exemple per al valor de la imatge hi ha la doble central de l’Ara. Vam riure molt amb el nostre Pérez de Rozas -gairebé cada generació de periodistes ha tingut el seu, com en la comparativa en el tractament de la monarquia (de cara o d’esquenes, segons el diari, o fins i tot un breu en els rotatius més insurgents).

Deia que vam riure però vam aprendre molt perquè encara ara som víctimes dels errors de navegació per al lector que provoca el disseny alemany. Encara a El País hi ha gairebé la mateixa solució per a les informacions que per a les peces arreportatjades. «Mi idilio con Sergio Ramos» té el mateix valor expressiu en el paper que qualsevol informació acadèmicament impecable que segueixi l’ordre subjecte, verb, objecte. Encara a La Vanguardia no hi ha un model únic per a les cròniques de grans firmes, algunes de les quals en primera persona (el degà Tomàs Alcoverro, realment, pot fer el que li doni la gana, i que sigui per molts anys).

Però amb Twitter aquest conflicte de navegació en el disseny s’ha incrementat. No hi ha cap distinció entre les piulades que fan els mitjans en un to desenfadat, fent-se ressò de petites xafarderies amb l’únic objectiu d’afavorir el maleït clickbait, i les transcendents notícies cada vegada més sovintejades (un atemptat, una retallada del fons de pensions). Ara mateix no hi ha cap distinció entre Obama i Pedroche. Per cert, en els primers dies de l’any vaig comptar en un digital fins a una repetició cada hora (fins a 11 vegades) de la mateixa notícia…sobre Pedroche. La mateixa notícia. I amb el ja clàssic enunciat enigmàtic. Hi ha coses en què jo ja m’he perdut en el periodisme.

En qualsevol cas, amb l’arribada d’aquestes noves pràctiques en el periodisme i en la manca de distinció pendent en el seu reflex a Twitter, m’agradaria fer una proposta: uns claudàtors previs, simples, amb l’aclariment ‘imbecil·litats’ o ‘premsa rosa’ (que no deixa de ser interessant; cal saber-ho tot), i un tractament genèric, com sempre ha estat, per a les informacions serioses. Per fer titulars amb l’únic propòsit de guanyar clics (Vist: “Goooool del Barça. Vols saber qui ha marcat?”), amb menys de 140 caràcters n’hi ha de sobres.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.