Que un programa de televisió faci parlar és un èxit. En aquest sentit, ‘Jo pregunto’, el programa de l’entrevista coral ciutadana al president de la Generalitat del passat diumenge va ser un triomf total i absolut. La ressaca va ser ahir espasmòdica. Normal si tenim en compte que parlem d’un espai que va obtenir un 16,3% de ‘share’ i va acumular un total de 1.300.000 espectadors en les tres horetes que va durar, així com una audiència mitjana de 429.000 espectadors. Va ser un programa calentet perquè el president Puigdemont va rebre estopa i va respondre amb vivacitat. El format és interessant, però va resultar llarg i farragós pel lluïment dels entrevistadors.

En aquest mateix web Media.cat es criticava que es critiqués el to i el rerefons dels ‘preguntaires’. Que es sigui crític amb el president és normal, si no qui s’apunta a un programa així? Que hi havia unes assemblees prèvies on es va decidir per votació qui representava a «la gent». Aquí és on rau el problema, qui és «la gent»?

Per una banda, Manolete si no sabes torear pa que te metes, en referència al president Puigdemont. Sabia on anava? Sense anestèsia, un home valent. Va encaixar els cops i en va poder (en la mesura que li va deixar el format) respondre. És estrany que al president d’un país no li deixin fer contrarèplica i li demanin brevetat constantment.

I per altra banda, la pluralitat als mitjans de comunicació públics és una vaca sagrada. Jo no ho he entès massa, però en qualsevol cas ahir es va demostrar que la CCMA fa el que li pertoca: informar i qüestionar la realitat del país. Així és com ha de ser una estructura d’Estat. Ara bé, com ho fem això?

Ahir a Media.cat es deia: «Fins a quin punt TV3 ha d’informar –i fins i tot ha de saber- que una persona és sòcia de l’ANC o de SCC? (N’hi havia una de cada col·lectiu)». Doncs crec que des del principi s’han d’ensenyar les cartes. Fem-ho a l’inrevés: per què no s’informa de qui és qui? El senyor Carles Puigdemont és president de la Generalitat i va donar la cara. I la resta? Ciutadans anònims. Segur. Però a l’espectador li completa el marc referencial del fet comunicatiu saber si qui pregunta és taxista, membre del comitè d’empresa d’una indústria que tanca, sindicalista o professor de literatura clàssica. No podem jugar a la transparència per a uns i no per als altres.

Perquè el president Puigdemont ens representa a tots. I a la tele també. No m’agradaria pensar en que algú creu en que la fi (posar a l’entrevistat contra les cordes) justifica els mitjans (preparar la suposada transversalitat dels entrevistadors). No sóc gens amic de la teoria de la conxorxa. No sóc Noam Chomsky (per molts motius), però com més exigits som els mitjans a tots els nivells més fàcil és que es caiguin les caretes. I això ens obliga a ser transparent, no a amagar-nos més.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.