Fem un retrat robot de l’assassí. És el guardià del rei. Aquell que diu: «El rei és el mercat. Cal donar al rei allò que vol». I, és clar, ell sap què vol i què li convé. Hi té un tracte condescendent. És el que s’ha assegurat que els films que es passen per la televisió el divendres al vespre tinguin acció i poca cosa més, que els del dissabte i el diumenge a la tarda siguin insubstancials. «La gent vol pinso, sinó canviarà de canal», etzibarà si el punxes una mica. És un entès, de tot i de res. Ell és un estat d’opinió. I deu tenir èxit entre els gestors dels mitjans de comunicació.

A final d’any van passar l’últim últim Cinema 3. El programa més veterà de TV3, emès des del 1984. Referent cultural d’unes quantes generacions. Fet per un periodisme d’autor, crític, intel·ligent i serè. Molts som els que ens hem posat les mans al cap perquè aquest programa de qualitat hagi acabat essent emès a les 11 del matí del dissabte. És inexplicable per aquells que hem crescut amb la cita setmanal divendres al vespre i dissabte al vespre en horari prime time.

En quin moment i quines ments «pensants» van desaprofitar un contingut amb identitat, públic i format sempre actual? El van relegar i no és estrany que en Jaume Figueres s’hagi fastiguejat. Ja portava temps vagant per la graella d’un cantó a l’altre, desplaçat del lloc que li pertocaria. Convertit en l’exemple de la desorientació i la renuncia de la televisió publica catalana.

Jo ho veig com el paradigma de la renúncia general a la informació cultural en aquest país. Un periodisme que no té on fer un planter ni en la ràdio ni en la televisió. Qui sap dir dos o tres periodistes especialitzats que siguin símbols per a la gran audiència en música pop i rock, per exemple? En Joan Tardà qui el substituirà? Especialistes en les arts escèniques? Literatura? Símbols com el Jaume Figueres no es deixen perdre. En serem orfes també del setè art. Un país com cal compta amb referents als grans mitjans de comunicació que fan de pedra de toc de les produccions culturals.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.