Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Hi ha por i desesperança. I avui no parlem només dels periodistes mexicans sinó de la societat que veu indignada com des dels Estats Units del Nord, Mèxic també oficialment s’anomena Estados Unidos Mexicanos, se´ls està humiliant. Fa un parell de mesos volia escriure sobre la dificultat de conèixer amb rigor l’agenda informativa mexicana. Una tasca que em semblava impossible. Podies agafar mitja dotzena de diaris nacionals dels “seriosos” i trobar que coincidien només amb una informació a la portada. Notícies que per a tu eren destacadíssimes, l’assassinat per exemple del defensor indígena Isidro Baldenegro a Chihuahua fa un parell de setmanes, ni es publicaven a l’edició del dia.

Però ha arribat a la presidència Trump i tot comença a canviar. La seva obsessió contra Mèxic ha provocat una unitat nacional envejable, que comença per la coincidència de les portades dels diaris: som-hi tots que ens estan atacant. Allargar el mur, migració, devaluació, ajornament d’inversions. Veurem quan dura i si, realment, hi ha un programa al darrera, un camí a seguir per afrontar aquest canvi d’era. Els EUA sempre han influït més del que tocaria a un estat sobirà com Mèxic. Però ara s’ha anat massa enllà.

La mateixa setmana que la crisi entre aquests dos estats nordamericans era de màxima actualitat, el relator de l’ONU sobre la situació dels defensors dels DDHH, Michel Forst, presentava el seu demolidor informe a la capital mexicana. Va qualificar d’alarmants els elevats nivells de violència contra periodistes i defensors, així com la corrupció i impunitat que es registren. El mateix dia a la llista de Transparència Internacional en matèria de corrupció Mèxic ha caigut fins al lloc 123 de 176 països. Just quan s’hi ha implementat un Sistema Nacional Anticorrupció.

I ara bé la polèmica que afecta a la professió. Aquest febrer han d’entrar en vigor unes disposicions de l’Instituto Federal de Telecomunicaciones (IFT) per garantir els drets de les audiències. Sempre he dit que Mèxic ha superat el seu progenitor en burocràcia. I en no aplicar les enrevessades lleis que tant els agrada aprovar. La qüestió és que en un document de 74 articles, la IFT especifica els drets de l’audiència i els deures de les emissores de ràdio i televisió. Per exemple obliguen a que hi hagi un Defensor de l’Audiència o que es separin els continguts comercials dels programàtics, una feina diria jo difícil perquè hi ha programes que són publicitat comercial o propaganda política tot ells. Bé el problema arriba quan obliguen a distingir entre informació i opinió. Ho han d’advertir expressament. Quina feinada!

Un objectiu que als de la meva generació ens sembla lògic, aquí no ho és pas. Els programes de notícies són una opinió constant, no tan sols per l’ús indiscriminat d’adjectius sinó de judicis, lloances, burles, crítiques desmesurades. Crec que fóra millor fer una gran campanya explicant que cada programa és la visió, el punt de vista, la interpretació de la cadena i del conductor, d’una actualitat que ens sobrepassa, que no pas posar campanetes cada vegada que insultin a Catalunya (ho he escoltat) per qualsevol fotesa que els ha cridat l’atenció o lloïn en Messi. Més formació en mitjans, no estaria per demés. I més transparència i honestedat, tampoc.

Sort n’hi ha que sempre hi ha notes reconfortants, com les idees de Luciano Concheiro, finalista del Premi Anagrama d’Assaig 2016. Un mexicà de 25 anys, que fa teories d’allò més interessants per repensar el present de por que vivim.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.