Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Hi va haver un temps en què els poders tenien por dels periodistes. Dubto si avui en dia també. Sempre han mirat de controlar els mitjans de comunicació, ja sigui per la força, per la llei, pel capital, amb la subtilesa del pagament de publicitat… Però en un moment de reconfiguració del model de negoci dels mitjans de comunicació hi ha hagut molts processos de concentració, de diversificació del ‘negoci’ i són massa els propietaris que es deixen temptar i que obliguen les direccions i, al seu torn, els periodistes i els opinadors a ser dòcils amb qui els beneficia o els pot arribar a beneficiar. Això sí, deixant un marge per a la contundència limitat als que mai beneficiaran econòmicament o els interessos de la propietat, per falta de voluntat o per incapacitat. Allò de la propietat dels mitjans de producció que apuntava Karl Marx al segle XIX té també repercussions per al receptor, el públic, els lectors, els oients, els espectadors.

 Què porta això? Sense haver fet cap estudi rigorós, tinc la sensació que abunden més peces que tracten amb més fermesa els més dèbils que als més forts. La duresa no s’acaba cenyint a trobar peces informatives focalitzades en uns i no en uns altres sinó que s’hi sumen els gèneres interpretatius i els d’opinió. Precisament, l’espai dedicat a l’opinió té un fort pes. Perquè surt més barat? Perquè assegura què hi haurà tema? Cal analitzar bé el procés de selecció d’opinadors!

 Explicar, formar, crear, recrear, construir. I acabem tenint uns mitjans i una societat que accepta més i millor qui es mou per al benefici propi, per al benefici material, per al benefici econòmic que qui busca un model de societat més just, qui passa del jo a un nosaltres gairebé universal. Que algú tingui ideologia sembla acientífic, tendenciós; com si es volgués fer veure que tot és objectiu quan tots som subjectes. Més honestedat, honradesa, acceptació de la diversitat i obertura de mires és el que fa falta!

contraEn tot aquest context, hi ha qui ens fa veure una certa criminalització de la protesta. I d’això se’n parlarà avui, a les 7 del vespre, a l’edifici del rectorat de la Universitat de Lleida (UdL). A la sala de juntes del tercer pis. Serà en una taula rodona sobre la llibertat d’expressió, el dret de reunió i el dret de manifestació que han coorganitzat el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i la Coordinadora d’ONGD i altres moviments solidaris de Lleida.

Així és a nivell formal però a darrere hi ha la voluntat d’entesa, de reparació de ferides que ha encapçalat la Leo Badia, la coordinadora tècnica de l’Oficina de Premsa de la UdL. Tot és conseqüència dels incidents que van tenir lloc el juny de l’any passat, quan hi va haver una tancada d’estudiants a la institució acadèmica en què hi va acabar havent-hi tensions i, fins i tot, agressions a periodistes.

 Per tant, el d’avui, en certa manera, pot ser un acte de reconciliació que, a més de la feinada de la Leo, ha tingut la complicitat, sobretot, de Llibert Reixach, del SEPC; de Víctor Llàcer, coordinador tècnic de la Coordinadora d’ONGD i aMS de Lleida, i de la Laia Soldevila, del GPRB. A més de l’ajuda de la Joana Soto, també del nucli de Ponent del GPRB. Per fer-ho han optat per un seguit de ponents que no fossin del propi territori, per evitar susceptibilitats.

I qui hi haurà aquesta tarda? David Bondia, president de l’Institut de Drets Humans de Catalunya i professor titular de Dret Internacional Públic de la Universitat de Barcelona (UB). A més, és autor de llibres com Defender a quien defiende, que tracta precisament sobre la criminalització de la protesta. També hi haurà l’antropòleg José Mansilla, membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà, del grup de treball Etnografia dels Espais Públics de l’Institut Català d’Antropologia i del grup de recerca sobre exclusió i control socials de la UB. A més de la politòloga i antropòloga Núria Comerma, membre de la plataforma antirepressiva Rereguarda en Moviment i que s’ha implicat en tants altres col·lectius de transformació social. La taula la completarà la visió del fotoactivista i sociòleg Bru Aguiló, qui ens ha mostrat la crisi dels refugiats i manifestacions com ara de moviments feministes, per a la llibertat d’orientació sexual, de la vaga de Movistar, del cas Benítez o d’estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona, per exemple.

 I és que vés a saber si no ens hauríem d’aplicar més aquella cita del pacifista Lluís Maria Xirinacs: “Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.