Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

«Si em punxen, em surt sang de periodista», ha dit Carles Puigdemont, president de la Generalitat, en una entrevista de Jordi Rovira per a la revista Capçalera, que edita el Col·legi de Periodistes de Catalunya. Bona metàfora per expressar que aquesta professió, si s’exerceix per raons vocacionals, es porta dins tota la vida, malgrat que circumstancialment s’hagi d’aparcar per dedicar-se a d’altres coses, com ha fet en la darrera dècada Puigdemont primer per fer d’alcalde i ara de president. “Tinc una mirada periodística del món i me’n sentiré sempre [de periodista]”, ha afegit taxativament, esvaint qualsevol dubte al respecte.

Tenir una mirada periodística del món? Què vol dir aquesta frase aparentment tan poètica? Apunto algunes possibles respostes: tenir curiositat d’esbrinar el perquè de les coses, no acontentar-se mai amb una primera impressió, buscar el rerefons de qualsevol conflicte, per insignificant que sembli, posar els fets puntuals en el seu context, preguntar (preguntar molt!), escoltar (escoltar molt!), autoexigir-se sempre el màxim rigor i cura quan s’elabora el producte final, mantenir una actitud crítica amb l’establishment, no abaixar mai la guàrdia…

El desaparegut periodista polonès Ryszard Kapuściński ho va definir molt bé a Els cinc sentits del periodista, recull dels tallers de periodisme que va dictar per a la Fundación Nuevo Periodismo Iberoamericano. Si és vol ser bon periodista, segons Kapuściński, cal tenir afinats aquests cinc sentits: “estar” (dins i el més a prop possible de la societat de la qual es parla), “veure” (amb deteniment i claredat el que passa), “compartir” (amb altres persones), “escoltar” (el que els altres ens expliquen) i “pensar” (en la importància i les conseqüències del que es publica o s’emet).

El president Puigdemont ho té difícil per tornar a exercir de periodista quan deixi la política, com ell mateix reconeix en l’entrevista de Capçalera («ningú em contractarà en una redacció ja que, encara que ho fes bé i el mitjà ho fes amb tota l’honestedat del món, ningú es creuria aquell esforç de professionalitat»), però probablement la mirada periodística del món que diu que té, la continuarà conservant en qualsevol altra ocupació que tingui.

Ningú no recordarà mai Jordi Pujol per ser metge -professió que no va arribar a exercir ni en acabar la carrera-, ni tampoc Pasqual Maragall per ser doctor en economia. Les seves llargues trajectòries polítiques han eclipsat totalment les seves professions originals. Tampoc d’Artur Mas no es destaca que és llicenciat en Empresarials, perquè des de ben jove que es dedica a la política. Però potser sí que, d’aquí uns anys, algú pugui referir-se a Carles Puigdemont com aquell periodista gironí que va ser fugaçment president de Catalunya durant una etapa convulsa. No tenim remei, els periodistes, ho portem a la sang.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.