Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Fa un parell d’anys llargs, en aquesta mateixa secció, sota un títol de reminiscències pop, vaig escriure algunes reflexions del que estava començant a representar el Procés per a la professió. Ho continuo pensant fil per randa: el Procés ens matarà. Ara, si en aquell temps teoritzava en futur que estàvem al caire de l’abisme, puc dir que el present ja és aquí; hem fet un pas endavant. La frase és manllevada, en altres situacions, d’intel·lectuals de la talla de Francisco Franco, Augusto Pinochet o Bill Clinton.

Només falten sis mesos perquè es resolgui la principal meta del timing que el Parlament va aprovar per completar les fases de l’anomenada desconnexió. I estic escrivint aquest article completament acollonit perquè la tria d’unes paraules o altres no demostrin de quin peu calço. Puc seguir dient als meus alumnes que deixin l’altra carrera que fan alhora que el grau de periodisme. Puc seguir dient-los que aquesta professió val la pena. Vull seguir creient que el lector ha de fer un esforç per intuir el que penso i el que li transmeto ideològicament entre línies. Però el periodisme, almenys el de repercussió política, el que vaig intentar practicar de la manera més honesta possible, s’ha acabat.

Abans deixàvem d’exercir el periodisme puntualment, en temps d’eleccions, i ens llançàvem en planxa a l’orgia de quotes i titulars fàcils i ben repartits. Quines millors vacances pagades hi ha que seguir una caravana electoral i no ficar-se en problemes interpretatius? El Procés no només ha estès, corregit, tapat i augmentat totes les escletxes que podien quedar en els mitjans a l’hora de matisar el que espera el lector de sempre i el que pot sorprendre al lector ocasional.

Com en les millors tradicions de la premsa de partit, ja no sorprèn que una informació negativa per a uns surti en un mitjà i una notícia positiva per a aquests mateixos surti en un altre. Sé perfectament com s’estan amagant informacions en funció de l’efecte que tenen sobre el públic lector que segueix un o altre mitjà. Ja ningú espera que un informe negatiu per als interessos d’un sector vagi seguit, en el mateix mitjà, d’un informe negatiu per als interessos d’un altre. La situació és tan extremadament greu, per a la credibilitat de la professió, que ni tan sols una investigació es considera investigació sinó filtració i que la cobertura d’un procés judicial esdevé sospitosa més del del punt informatiu que des de la culpabilitat o innocència de l’inculpat.

Estic content de no viure en primera línia aquest moment del periodisme en els grans mitjans. M’agrada tenir controlat el meu reducte local o sectorial, de petitíssima influència però d’intent de dignitat, de pocs despatxos. M’agrada barallar-me amb coneixement de causa i amb profund respecte per l’equilibri amb els dirigents que sí que em representen perquè els ho puc dir a la cara. No tinc ganes d’abaixar el cap quan se’ns acusa de tendenciosos. M’agradaria exercir el periodisme tota la vida i no haver d’avergonyir-me com ara del camí que estem seguint. Només queden sis mesos. I després, què?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.