Durant la segona meitat del segle XIX, algunes ciutats catalanes van ser escenari de les bullangues. Amb el nom de bullangues recordem els avalots no reeixits de caire progressista que es produïen a causa dels incompliments i imposicions del govern espanyol.

Entre els promotors de les bullangues s’hi trobaven moviments obrers i els sectors més moderns de la petita burgesia catalana descontents amb la concepció jacobina de l’Estat.

Quan recordem les bullangues, parlem d’insurreccions violentes amb efectes immediats en la vida quotidiana de les ciutats que les vivien: assassinat d’alts comandaments militars, enderrocament de símbols monàrquics, incendi de temples religiosos i destrucció de fàbriques i edificis de grans propietaris.

Per esclafar aquests aixecaments populars, el govern espanyol va exercir una repressió brutal contra els moviments obrers i va perseguir amb precisió quirúrgica i determinació marcial la petita burgesia que els havia patrocinat o acompanyat.

Aquestes insurreccions van tenir, però, un punt lampedusià. El que havia de ser foc nou va quedar en no res. És més, va ser la tempesta perfecta perquè el govern de Madrid establís sistemes de control militar i polític encara més rígids a les principals ciutats catalanes. És a dir, no només es va tornar a la situació inicial, sinó que va consolidar, estendre i arrelar el poder i el control estatal sobre els municipis del Principat.

A la Catalunya de l’any 2017 hem observat amb estupefacció com des de la fiscal Magaldi fins al terriodista Inda han comptat amb la complicitat de bona part dels mitjans espanyols, amb sanes excepcions com eldiario.es, per mirar de construir un relat de violència latent en el marc i les files dels partidaris de la independència. És una pretensió ridícula que s’ha de fonamentar (sic!) en “mirades d’odi” i en comparar actituds anticonstitucionals i atemptats d’ETA.

És, doncs, un relat fictici i impossible de construir perquè l’independentisme ha sabut construir una realitat, no un relat, políticament transversal, socialment interclassista, essencialment democràtic i cívic fins a extrems que depassen el bonisme.

Però el fracàs del somni de les bullangues d’alguns editors, va més enllà de la fallida ridícula del relat violent. És el fracàs, també, dels que volen i imaginen un gir complet: tornar al punt de partida, al peix al cove, a l’anhel d’influir a Madrid, a treure la pols al federalisme ignot i a enllustrar un autonomisme caduc. Tornar al passat.

No vivim una bullanga. Vivim la transició d’un paradigma obsolet a un paradigma republicà. El gruix de l’espai comunicatiu espanyol ho amaga i nega les claus, les veus i els raonaments que poden ajudar la societat espanyola a entendre i interpretar aquesta evolució.

La sorpresa arribarà quan aquesta nova realitat política es consolidi i restin les omissions, les mentides, les mitges veritats i les manipulacions a les respectives hemeroteques.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.