Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

L’octubre de l’any 1996, dos dels grups mediàtics més potents de l’Estat espanyol – Prisa i Zeta – es tiraven els plats pel cap amb comunicats, tertúlies i editorials creuats. Aquest enfrontament es va conèixer popularment com la primera guerra del futbol. En joc hi havia un pastís molt llaminer: el repartiment els drets d’imatge dels partits de la lliga de futbol. I el negoci que se’n derivava, clar.

El conflicte es repetiria l’any 2007 amb la segona guerra, aquest cop amb Audiovisual Sport i Mediapro implicades. I, de fet, s’allargaria fins a dia d’avui, quan cada any és més complicat saber on, per quant, i a través de qui hem de veure cada partit. I mentrestant, com sempre, alguns han fet l’agost.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Semblant al futbol, salvant les distàncies, a casa nostra hi ha un element que cada dia que passa té més potencial mediàtic: els castells. 400 periodistes acreditats al darrer concurs. Una retransmissió internacional amb més de 95 milions de visualitzacions arreu del món. 750.000 espectadors seguint el directe de La Xarxa… només són algunes xifres que il·lustren que l’espectacularitat i la peculiaritat de les escenes que ens deixa una diada castellera són un producte d’allò més atractiu a nivell audiovisual.

Sembla que, com va passar aquell 1996, impera l’obertura d’un nou meló al món casteller: el dels drets audiovisuals. Un escenari incert i feixuc per un món amateur, avesat – encertadament – a les lògiques de la cultura popular. Però es comença a dibuixar la necessitat d’abordar-ho abans que els esdeveniments li passin per sobre. I molts dubtes sobre la taula: cal regular els drets de difusió d’una actuació castellera? A qui pertanyen els drets d’imatge d’una colla que actua a l’espai públic? Qui està legitimat per adquirir-los i explotar-los? I per negociar-los? I amb quina finalitat?

Parlem-ne.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.