Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Auguro que els propers mesos canviaran la fesomia del país tal i com l’hem conegut fins ara. No es tracta precisament d’un mal auguri perquè sóc dels que tenim el convenciment que el procés sobiranista arribarà al seu objectiu final amb la convocatòria i celebració d’un referèndum d’autodeterminació.

Però també estic segur que viurem dies de vergonya per emmarcar amb la utilització de mentides i falòrnies difoses i amplificades a través dels mitjans de comunicació per fer descarrilar aquest procés en la seva fase final i afeblir la voluntat popular favorable a la independència.

Si ens els últims anys ja ens havíem avesat a escoltar en les tertúlies de pluralisme monocolor, un reguitzell d’averanys catastròfics sobre les conseqüències que tindria per Catalunya separar-se d’Espanya, això no serà res comparat amb el que veurem i escoltarem a partir d’ara.

Fent una ullada al retrovisor observarem la vergonyant utilització d’una part destacada de mitjans a l’hora de fer propaganda en comptes d’informar dels fets, de convertir les notícies en mers articles d’opinió i de calumniar, empastifar i embolicar la troca, sense cap escrúpol ni remordiment. Aquests anys, algunes formes d’exercir la professió s’han convertit en verdaders exemples d’antiperiodisme i han fet d’aquests mitjans, eines útils d’una guerra bruta organitzada des de les clavegueres de l’Estat.

És tanta la complicitat entre l’Estat i alguns mitjans que es fa difícil saber fins a on han arribat. Només com a exemple, recordo les declaracions que va fer el 2014 el llavors portaveu del Govern, Francesc Homs, que en una entrevista a RAC1 assegurava que el director d’un dels principals diaris d’àmbit espanyol li havia dit que “per damunt de la veritat, hi ha la unitat d’Espanya”.

Quan algú, des de la direcció d’un mitjà és capaç de dir que està disposat a mentir per tal de combatre una idea i les persones, grups i institucions que la defensen, ja som al cap del carrer.

Així s’expliquen portades com les de La Razón, l’ABC i El Mundo que repetidament s’han prestat a fer notícia d’informes falsos elaborats per la policia amb la intenció de perjudicar els resultats electorals d’algunes formacions sobiranistes. L’informe elaborat per Media.cat ara fa tres anys, ja deixava entreveure aquest arrenglerament tendenciós de bona part de la premsa espanyola.

La postveritat, aquesta idea segons la qual, per tal de crear opinió pública, les crides a l’emoció i a les creences personals han de passar pel davant dels fets objectius, sembla haver vingut per quedar-se. Però no crec pas que ens hi haguem de resignar, ans el contrari. Ens hi ajuda que la realitat és molt tossuda i que la defensa dels fets, per emprenyadors que siguin, vagin en contra del que pensem o voldríem, ha de seguir conduir el nostre compromís amb una informació veraç, rigorosa i contrastada.

Davant la perversió dels principis deontològics més bàsics, només hi ha un camí possible i és: periodisme, periodisme, periodisme.

A Galileo Galilei el van voler fer combregar amb rodes de molí i davant del tribunal de la Santa Inquisició el van obligar a abjurar de la visió heliocèntrica del món, però amb el seu “E pur si Muove” (I tantmateix es mou), va deixar clara l’evidència científica confrontada a la censura de la fe.

Quan els fets són incontrovertibles, cap tribunal farà canviar la realitat i encara que alguns mitjans s’hagin alineat i alienat per intentar canviar l’ordre de les coses, ens han de seguir trobant al davant disposats a anar a fons perquè, només així, ens podrem seguir dient periodistes.

 

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.