És improbable que algú no estigui al cas, a hores d’ara, de la pallissa que van rebre dos joves gais quan sortien d’una discoteca de Berga la matinada de diumenge. L’agressió homòfoba ha adquirit una volada inusual per una agressió d’aquest tipus. Però, com ha estat la cobertura dels fets? Podem parlar d’un avenç en el tractament mediàtic de l’homofòbia als mitjans catalans?

Des que la periodista Aida Morales destapava la notícia a l’edició comarcal de Nació Digital, la denúncia dels dos nois, la seva fotografia i el seu testimoni han aparegut a la pràctica totalitat dels mitjans catalans (Vilaweb, El Món, Diari Ara, TV3, La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, Última Hora, Las Provincias…) i també a mitjans espanyols com La Sexta, El País o El Mundo. Les mostres de suport polítiques, institucionals i socials han estat aclaparadores. Hi ha qui, fins i tot, ha volgut expressar el seu suport des dels mitjans replicant el gest que hauria estat desencadenant de la brutalitat dels agressors: un petó als llavis.

El de Berga no ha estat, però, un cas aïllat. En només 15 dies, els Mossos d’Esquadra han rebut dues denúncies més per agressions físiques a gais, una de les quals va tenir lloc hores abans de la pallissa de Berga. Divendres, també de matinada, un jove de l’Hospitalet, Xavi Tallón, va patir una agressió per part d’un home als carrers de Sants (Barcelona), al crit de “maricons de merda”.

La seva denúncia, amplificada pel col·lectiu Crida LGTBI, no va trobar la mateixa difusió que el cas berguedà, malgrat que la imatge del noi ensangonat -i també el seu testimoni- corria per les xarxes. Avui, Tallón lamentava a El Periódico de Catalunya, la passivitat de les administracions. Dues agressions homòfobes amb tan poques hores de diferència posaven en guàrdia activistes i organitzacions com el col·lectiu esmentat o l’Observatori Contra l’Homofòbia, que avisava d’un tercer cas, ocorregut el 28 de febrer, durant el Carnaval de Sitges, que no va aparèixer als mitjans fins ahir, ja que la víctima, que anava disfressat de ballarina, no va identificar-ne el rerefons homòfob fins dissabte 11 de març, quan va ampliar la denúncia que havia interposat la mateixa nit de l’agressió.

Hores després de donar-se a conèixer aquesta darrera agressió, els mitjans de més audiència a Catalunya ja recollien tots els casos. La sensació general és que, aquesta vegada, la feina ha estat ben feta. Les víctimes han rebut, finalment, la cobertura que mereixien, la voluntat de conscienciació i crida contra la discriminació ha quedat palesa i el mòbil homòfob, a diferència d’altres vegades, no ha estat invisibilitzat ni presumit, sinó que ha ocupat tots els titulars. Podem parlar, doncs, a grans trets, d’un avenç en el tractament mediàtic de la violència i discriminació contra els gais? Quins han estat els elements que han marcat aquesta diferència respecte d’altres casos?

  • En primer lloc, el temps i l’espai dedicat a aquestes darreres agressions ha estat inaudit. El cas de Berga ha generat fins a dos articles al dia en diversos mitjans, tot i que no ha ocupat lehomofòbia als mitjanss portades, excepte en el cas del diari Regió 7. La cobertura del de Sants ha estat considerablement menor, tot i que la importància que han adquirit ambdós contrasta amb casos sagnants de silenciament, com el que denunciava Vicent Canet en els seus articles “l’homofòbia no mereix un titular?” i “l’homofòbia mereixia un titular”
  • El testimoni de les víctimes no ha estat posat en dubte o qüestionat de forma explícita, tot i que alguns mitjans sí que han acabat difonent discursos contradictoris. És el cas de La Sexta, que va cobrir els fets hores després d’entrevistar Ignacio Arsuaga, president de l’associació Hazte Oír, famosa per les seves concentracions antiavortistes i pel bus transfòbic, al plató de La Sexta Noche. La mateixa nit de l’agressió de Berga, Arsuaga lamentava davant l’audiència “la discriminació dels heterosexuals pels ‘drets especials’ dels LGTB”.
  • En la majoria de mitjans catalans, els articles esmenten un o més col·lectius de lluita contra la LGTBIfòbia i n’inclouen les seves opinions com a experts o com a font autoritzada. El més anomenat és l’Observatori Contra l’Homofòbia, tot i que també s’esmenten el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) i Crida LGTBI. L’apunt negatiu, el posen algunes tertúlies a mitjans públics que han abordat la notícia sense representació d’activistes o col·lectius de lluita contra la discriminació, o ni tan sols de tertulians homosexuals, és a dir, que puguin haver estat subjectes de discriminació o violència per la seva opció sexual.
  • Un altre element positiu en relació amb casos anteriors d’agressió homòfoba ha estat la presència d’elements contextualitzadors que fugien del discurs del “cas aïllat”, a través de dades d’organismes com l’Observatori Contra l’Homofòbia o dels cossos que reben les denúncies, com la Guàrdia Urbana de Barcelona i els Mossos d’Esquadra. Alguns mitjans han relacionat, també, els fets amb els anomenats delictes d’odi. Especialment sensibles en aquest sentit han estat el Diari Ara i El Periódico de Catalunya, que no obstant això, ha tornat a triar la seva secció-calaix de sastre “Cosas de la vida” per a encabir-hi la notícia.
  • Tres atacs tan seguits en el temps i amb tant ressò mediàtic fàcilment poden transmetre la sensació que hi hagut un augment dels atacs homòfobs, i induir els mitjans a parlar d’un “repunt” en les agressions. Tant el Diari Ara com El Periódico de Catalunya, per posar només dos exemples, especulen amb la qüestió, per acabar concloent -a través sobretot de les fonts autoritzades- que el que ha augmentat és la visibilitat de les denúncies i dels denunciants“Sí que es pot parlar d’un petit repunt en les agressions físiques, malgrat que les dades del 2015 i 2016 són bastant similars. Però el que ens trobem més habitualment continuen sent discriminacions en l’àmbit escolar o laboral, que no reben tanta difusió”, explica Eugeni Rodríguez, de l’Observatori contra l’Homofòbia.

Quins són, doncs, els motius que poden haver convertit aquest cas en un boom mediàtic? Rodríguez creu que el cas de Berga ha obtingut més ressò del que aquest tipus d’agressions reben habitualment perquè els dos nois s’han atrevit a denunciar públicament els fets. “No estem acostumats al fet que dos joves denunciïn una agressió fora de Barcelona i estiguin disposats a donar la cara i a tenir tanta visibilitat”. El fet que l’agressió es desfermés per un petó, ha pogut contribuir, també, decisivament a dotar la història d’una forta càrrega simbòlica.

Malgrat que no va ser així en un primer moment, tot l’espectre de mitjans generalistes ha acabat recollint la totalitat de les agressions denunciades en aquests darrers 15 dies. El tractament mediàtic d’aquests dies deixa, doncs, per sort, enrere molts dels elements que denunciava Vicent Canet.