Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

 

Feu clic a la portada per descarregar l'informe.

Feu clic a la portada per descarregar l’informe en pdf.

Aquest informe analitza 629 articles dels diaris Ara, La Vanguardia i El País i 118 peces televisives sobre el conflicte entre Israel i Palestina emeses per TV3 i RTVE entre l’1 d’abril del 2015 i el 30 de setembre del 2016. L’objectiu és determinar fins a quin punt la normalització de l’Estat d’Israel i la problematització del palestí, les vulneracions de drets humans o la diversitat de fonts estan presents en la cobertura del conflicte.

Lluny de la innocència que se li pressuposa d’entrada, el llenguatge mediàtic pot ser una arma de destrucció massiva de ponts entre comunitats en conflicte o una eina per a la construcció d’imaginaris positius que caminin cap a la resolució d’aquest. Posicionar-se en la segona té un nom: periodisme de pau.

Aquest informe sorgeix de la demanda del Servei Civil Internacional de Catalunya al Grup de Periodistes Ramon Barnils de fer un estudi sobre la cobertura que fan els mitjans de comunicació del conflicte entre Palestina i Israel.

Conclusions

1. El conflicte entre Israel i Palestina continua sent notícia

Els mitjans continuen cobrint el conflicte entre Israel i Palestina, que no ha deixat de tenir ressò mediàtic. Durant els divuit mesos de l’estudi, s’han publicat un total de 261 notícies a la premsa (diari Ara, El País i La Vanguardia) i 121 a la televisió (TV3 i RTVE). En el cas de la premsa, el 54% de les notícies ha prioritzat el conflicte com a tema principal, i en el cas de les televisions, ho ha fet un 78%.

2. La majoria de les notícies són fetes sobre el terreny

Pel que fa a l’autoria de les peces, els tres mitjans escrits seleccionats per a l’anàlisi tenen corresponsals sobre el terreny. Aquesta és una aposta de qualitat del mitjà, ja que les informacions que ofereix són d’un periodisme especialitzat en el conflicte. La resta de notícies dels diaris les signen principalment opinadors del rotatiu o periodistes des de la redacció i agències de comunicació. Cal destacar també que al llarg del període analitzat hi ha hagut vuit editorials que han parlat del conflicte entre Palestina i Israel. En el cas dels canals de televisió, es dóna la mateixa circumstància i són periodistes sobre el terreny els qui presenten les informacions.

3. Els titulars sobre Israel i Palestina no promouen la pau, el cos del text sí

Només un titular de premsa de cada cinc contribueix a disminuir la tensió per tal de treballar per a la resolució del conflicte. Tanmateix, darrere d’aquesta mala carta de presentació, els articles que acompanyen els titulars són, en més de la meitat dels casos, exemples de bon periodisme de pau. En el cas de les informacions aparegudes en televisió, hi ha notícies amb un format molt complet, amb independència del temps que dediquen al cas. Es presenten una multitud de fets acompanyats de fonts variades i contrastades, un bon nombre de testimonis i un context que ajuden a la comprensió del conflicte de fons.

4. Estat d’Israel vs. Territoris Ocupats

Els mitjans utilitzen de manera diferent els conceptes Israel (Estat d’Israel, Govern d’Israel) i Palestina, a la qual es refereixen sovint com a Territoris Ocupats. En la majoria d’informacions que inclouen el terme Palestina, es parla del conflicte territorial que implica tots dos estats. D’aquest fet se’n desprèn que Israel és considerat, per la seva categoria d’estat, un actor de primer ordre, mentre que el nom de Palestina es relaciona amb un problema de seguretat.

5. Normalització d’Israel

En les informacions on apareix Israel com a paraula clau, es pot observar una diversitat d’informacions que no només fan referència al conflicte, sinó a altres aspectes de la vida política, econòmica i social d’aquest estat. No es produeix la mateixa circumstància quan parlen de Palestina o Territoris Ocupats, on la realitat del conflicte condiciona l’agenda informativa. De fet, en les informacions referides al conflicte en alguns casos es presenta la violència com un problema intern israelià, de seguretat nacional.

6. Molt conflicte però poc contextualitzat

La gran majoria de les informacions reconeix l’existència d’un conflicte entre Israel i Palestina. Tanmateix, es limiten a explicar-ne els successos com a reacció, sense descriure que es vulneren els drets humans. Hi ha una profusió de notícies sobre atacs, atemptats, venjances, incendis o enfrontaments amb la policia o l’exèrcit, però es perd sovint el sentit de l’origen del conflicte, que afecta directament el dret de la propietat de la terra i en què es vulneren sistemàticament els drets humans.

7. Els mitjans no parlen de pau ni de solucions

Els mitjans focalitzen la informació en la violència directa que s’exerceix sobre els actors en conflicte. En aquest cas, no es fa prou atenció i esment als efectes invisibles del conflicte, que motiven els episodis de violència tal com reconeixen les parts.

8. Mediadors invisibles

Si els efectes de la constant vulneració dels drets humans són invisibilitzats, encara ho són més els actors en la categoria de mediadors. En aquest cas, la situació recomanaria una amplitud d’actors presents en totes les categories perquè es pogués començar a parlar de pau. Apareixen com a mediadors, per exemple, els estats convocants d’una cimera on no hi són presents cap de les parts implicades. O les ONG israelianes d’exsoldats que denuncien les pràctiques de l’ocupació. Tot i així, aquesta presència és residual i invisibilitzada. Els mediadors en aquest conflicte ni hi són ni se’ls espera.

9. Les fonts utilitzades per parlar del conflicte: les veus oficials israelianes

La principal font d’informació que els periodistes de la premsa analitzada utilitzen per explicar el conflicte és una font oficial d’Israel, que pot ser l’executiu, els seus polítics o l’oposició del govern. Pel que fa a les cobertures de les televisions, la majoria de les informacions no identifiquen quines fonts han fet servir per parlar dels episodis violents. Les que sí que ho fan utilitzen majoritàriament fonts oficials israelianes. En aquest sentit, es constata l’absència d’una diversitat de veus i testimonis. Això limita i restringeix el coneixement sobre la complexitat del conflicte i les conseqüències de l’ocupació.

10. Presència residual del tercer sector com a font d’informació

Les ONG promotores del respecte als drets humans i especialistes en la temàtica, sovint amb presència en el terreny, són una font d’informació invisibilitzada. Els periodistes, i els mitjans en general, no consulten ni utilitzen les entitats del tercer sector ni els seus recursos per elaborar les notícies.