L’escriptora i periodista Irati Jiménez (Mundaka, Bizkaia, 1977) ha treballat durant quinze anys en premsa, televisió, internet i ràdio, ha dirigit la revista cultural Nabarra i ha rebut diversos premis literaris al País Basc per les seves obres de ficció. Mentrestant ha tingut temps de veure moltes hores de sèries i d’analitzar com representen les dones, en llibres com Vírgenes catódicas, putas recalcitrantes (Ed. Txalaparta, 2015). L’entrevistem per telèfon mentre és camí de Barcelona per participar en el cicle “La revolució dels gèneres. La construcció d’estereotips en la ficció” de la Sala Beckett, amb una conferència dijous i un taller aquest divendres a la tarda.

Actualment les sèries televisives viuen un moment molt dolç, amb gran èxit, qualitat i pressupost. Quin diagnòstic fa de la representació dels gèneres en les produccions de més èxit?

La millora de la qualitat de les sèries, que va començar a partir dels anys 90 amb produccions com Twin Peaks i l’arribada de la televisió per cable als Estats Units, ha suposat també més qualitat des del punt de vista de gènere. Una història que està ben narrada també és la que no cau en els estereotips, que s’esforça a crear personatges d’homes i de dones més semblants a com som realment, fugint de les etiquetes patriarcals. Estem en un moment bo i espero que no faci més que millorar. No fa gaire temps, era difícil imaginar algunes sèries com les actuals, com per exemple Orange Is The New Black, en què les protagonistes són pràcticament totes dones i hi ha diversitat racial, d’identitats de gènere i de pràctiques sexuals. Hem avançat moltíssim.

De quina manera ha contribuït a aquest avenç el fet que les desigualtats de gènere i les reivindicacions feministes siguin ara molt més presents a l’agenda pública que fa uns anys? Com han anat de la mà, històricament, l’evolució dels feminismes en la societat i la construcció del gènere en la ficció?

Tendim a mirar les dones i el passat amb una lupa molt freda i molt severa, però cal fer-ho també des d’un punt de vista positiu. Ens pot semblar que una sèrie com El Show de Donna Reed, que s’emetia als anys 50 als Estats Units i parlava dels problemes familiars d’una mestressa de casa, és el prototip d’una societat masclista i ja està. Però Donna Reed era la productora de la sèrie i, alhora, una de les primeres dones protagonistes d’una ficció televisiva, que hi apareix com a subjecte actiu de la seva vida. Una altra fita feminista, coincidint amb l’emergència de les sèries de televisió dels anys 90, va ser Buffy, cazavampiros, en el sentit que un personatge que normalment era objecte passa a ser el subjecte de la trama: la rossa típicament amenaçada pels monstres es converteix en la caçadora.

El gran problema patriarcal de les pel·lícules i les sèries és que ens han presentat des d’una mirada masculina l’heroi-subjecte-home, que tenia al seu voltant les dones com a objecte del seu amor, del desig sexual o bé com objecte a salvar, amb prototips com la femme fatale, la princesa… A mesura que les dones es converteixen també en els subjectes actius i les veiem fer els seus propis viatges -de salvació, de corrupció, del que sigui-, anem cap a un canvi total.

La major aportació que han fet narrativament els feminismes no és tant canviar els estereotips que afecten els personatges femenins, com començar a narrar des del punt de vista de les dones com a subjecte. L’important ja no és que hi hagi una sèrie amb un repartiment variat, sinó que actualment als canals de consum massiu als Estats Units –ABC, NBC, etc.- hi ha sèries com The Good Wife. A la seqüela [The Good Fight], la protagonista és una dona de més de 60 anys que no respon als cànons de bellesa habituals i la seva companya és una dona negra.

Determinats continguts de ficció, o fins i tot canals sencers de televisió (com Divinity o DMax, l’antic Discovery Max), es produeixen i es promocionen específicament pensant en homes o bé en dones. Com ho valora?

Per a mi això és una de les coses més cridaneres i pitjors d’aquesta cultura del gènere tan desigual en què vivim. Pensar en continguts per a homes i per a dones és tristíssim i patètic, sobretot perquè en aquesta cultura tan segregada en què vivim, les dones hem après de l’alteritat dels homes amb naturalitat a través precisament de les narracions, les pel·lícules, etc. El Padrí no se’ns ha venut com una pel·lícula sobre els homes, sinó sobre les relacions familiars, la violència, l’aportació dels immigrants al capitalisme… sobre un munt de temes possibles. En canvi, Magnòlies d’acer se’ns ha venut com una pel·lícula sobre les dones i per a dones, quan la majoria dels temes que tracta poden ser similars. Aspiro a un món en què sèries com Sexe a Nova York o Les noies Gilmore no es venguin com a contingut per a dones sinó per a tothom qui l’interessi, com The Wire o Los Soprano.

Fotograma de 'Sexe a Nova York'.

Fotograma de ‘Sexe a Nova York’.

L’anomenat “test de Bechdel” estableix que, perquè una obra de ficció compleixi els mínims en matèria de gènere, hi ha d’haver almenys dos personatges femenins, que parlin entre ells en algun moment i que ho facin d’algun tema que no sigui un home. Com a espectadors, quines altres “proves” podem aplicar a la ficció que mirem per analitzar-ne la representació dels personatges femenins?

Sovint hi ha un afany per intentar definir si un text fílmic o narratiu és masclista o feminista, però les coses no són en absolut tan senzilles. La pròpia Alison Bechdel, que va donar nom al famós test, va dir fa poc que no s’ha de prendre al peu de la lletra: una producció no té perquè ser masclista si no el passa. És a dir, hi pot haver una pel·lícula centrada en les relacions entre homes, com per exemple Brokeback Mountain, feta des d’una mirada oberta.

Jo crec que la pregunta que ens hem de fer davant d’una producció audiovisual és fins a quin punt els personatges femenins no són només un objecte al voltant del viatge de l’heroi masculí, sinó si són també subjectes; fins a quin punt no compleixen estereotips patriarcals; si són interessants com a personatges més enllà dels homes; etc. D’altra banda, des dels feminismes ens podem apropiar els textos o narracions fets des d’un punt de vista masclista, per veure’ls amb altres ulls i quedar-nos amb algunes coses. Qualsevol obra s’ha fet des d’un context històric i personal determinat. Tots estem patriarcalitzats, i el mateix passa amb les sèries i les pel·lícules.

Les relacions amoroses en les sèries s’han basat històricament en les parelles heterosexuals i l’amor romàntic. Això està canviant? Passa el mateix amb la representació de les persones transsexuals i les identitats de gènere no binàries?

Està canviant la representació de les relacions entre homes i dones, de les toxicitats de l’amor romàntic i també dels homes en general. Trobem sèries com Sense8, on diversos personatges es relacionen d’una manera sobrenatural i alhora molt femenina, a partir de la intuïció i les sensacions, més enllà del racionalisme masculí.

Sobre les persones transsexuals, és cert que hi ha sèries que parlen sobre el tema, està sobre la taula. Aquesta alteritat, tan llunyana per a moltes persones, ha estat incorporada a la ficció. Però alhora això també genera reaccions contràries: a mesura que es guanya visibilitat també sorgeixen més violències terribles contra aquest col·lectiu.

Actualment hi ha força debat sobre la presència de les dones als mitjans, pel què fa a la proporció d’opinadores, al sexisme en les notícies, etc. Creu que se subestima la influència de la ficció en la creació d’estereotips?

Tinc la sensació que en les ficcions hem avançat més que en altres formats, com els informatius o els programes. L’arribada de les televisions privades a l’Estat espanyol i l’anomenada “italianització” dels continguts va significar un bloqueig en els avenços dels feminismes i de la representació de les dones. Hem posat el focus en la ficció i no estem observant amb prou atenció altres relacions de gènere a la televisió. Cal posar sobre la taula el bon tracte i assenyalar tot allò que no ho sigui. A la televisió hi ha moltes relacions que no s’hi basen.

Save

Save

Save