Sota escrutini de l’opinió pública situava La Vanguardia, de nou, part de la comunitat pakistanesa de Barcelona en un article publicat ahir al mitjà. Concretament, el titular de la peça, signada per Mayka Navarro i que ocupava una pàgina sencera, col·locava “l’auge de les adrogueries pakistaneses al punt de mira”. Per què? Uns horaris més intensius que els de la gran majoria de comerços i “la possibilitat de trobar-hi gairebé tot el que es pot necessitar” aixecaven les sospites del mitjà sobre el compromís dels supermercats pakistanesos amb la legalitat.

Una sospita que es respon al subtítol mateix, que reconeix que “les inspeccions als ‘badulaques’ – terme popularitzat per la sèrie Els Simpson- revelen el compliment de la legalitat”. A priori, un article fonamentat en una presumpció que es desestima ja abans d’aprofundir més en el text, podria semblar innecessari. Més quan, com es reconeix, “quasi no hi ha denúncies contra aquests comerciants i Inspecció de Treball i la Seguretat Social els visiten periòdicament”. Llavors, a què respon dedicar una pàgina sencera a una problemàtica social que es revela inexistent? Sobre quines bases es fonamenta l’article?

En primer lloc, Navarro destaca les sospites -afegeix “més que evidents”- que els treballadors de les adrogueries “incompleixen els horaris laborals”, per admetre immediatament que “és molt difícil de demostrar”. Citant un responsable del cos espanyol de policia, la peça s’endinsa en dues frases demolidores trufades d’estereotips negatius:

Si en el paràgraf anterior, es fonamentava les vulneracions de la llei d’horaris en “sospites més que evidents”, uns caràcters més enllà, Navarro cita un agent de la Guàrdia Urbana que nega, directament, que l’incompliment que atorga sentit a la notícia sigui cert. El policia reconeix, a més, que l’origen de les especulacions són “les sensacions entre alguns veïns que aquests locals estan oberts sempre, baixis a l’hora que baixis, i que sempre és la mateixa persona qui atén la caixa”.

A més, afegeix l’agent sobre una botiga concreta, “l’hem investigat fins a sota del taulell i està ‘més en regla’ que molts comerços. Els rètols estan en català, com indica la normativa i vigila moltíssim la venda d’alcohol o tabac a menors o fora d’horari”.

Més enllà de l’abús de fonts policials i la manca de veu dels propis comerciants sobre els quals es col·loca el focus, allò preocupant és que l’article aixeca tota una sèrie d’especulacions i sospites sobre les adrogueries pakistaneses que romanen en l’imaginari. Malgrat que les acusacions vetllades d’incompliment d’horaris, siguin o no realment certes, es desestimen una vegada i una altra en el text, la sensació general que transmet la peça és que efectivament aquesta és una problemàtica que succeeix, fet que pot contribuir a estigmatitzar un sector de la població migrada.

Fa un any, curiosament, el mateix diari publicava una notícia sobre l’expansió de diverses cadenes d’alimentació “pels carrers de diverses ciutats catalanes gràcies a les franquícies” regentades per pakistanesos. En aquesta, els estereotips negatius de la peça de Navarro se’ns presenten com absolutament el contrari, assumint – en boca de la responsable d’una empresa d’alimentació- que els membres de la comunitat esmentada “són disciplinats, molt treballadors i l’acord és molt beneficiós per a nosaltres”.

El precedent dels llauners

No és la primera vegada que La Vanguardia enceta una polèmica enfocada en la comunitat pakistanesa. La ja cèlebre creuada contra els llauners que abasteixen de cervesa els festaires -autòctons o turistes- dels carrers barcelonins, va inspirar diversos articles on es tirava, també, d’estereotips. De nou, més enllà de l’existència o no de màfies i de la manca d’higiene amb què manipulen les llaunes que vénen, el tractament que es va fer dels venedors i de la comunitat sencera en alguns d’aquests articles és ressenyable.

A “Riuada de venedors de llaunes al Paral·lel de Barcelona”, publicada el juny del 2012, el llenguatge utilitzat (“pressió”, “no donen treva”, “apareixen com formigues”), ja oferia pistes sobre el tractament de la notícia. En aquesta, el redactor Enrique Figueredo insinua -entre altres coses- que els llauners poden ser còmplices o responsables de robatoris a turistes.

Però allò realment greu és l’associació que es fa, a la peça, entre venda il·legal de llaunes i agressions sexuals. L’autor cita un encarregat de seguretat de la sala Apolo que assegura que els llauners “s’aprofiten de les estrangeres que surten del local begudes, fan veure que les volen ajudar i les toquen de més”. Figueredo afegeix, sense citar cap font, que al barri existeix la sospita que l’abús esmentat ha arribat més lluny. I anuncia, citant ara sí els Mossos d’Esquadra, que el cos no ha rebut denúncies en aquest sentit. Fins aquí, res anormal més enllà de la inclusió a la notícia d’una altra sospita raonable però no demostrada. La frase que tanca el paràgraf ja és una altra cosa: “el cas recent d’una noia colombiana violada a la Barceloneta per tres llauners pakistanesos, com els que poblen el baix Paral·lel, és un antecedent que pertorba el carrer”. El fet concret, inqüestionable, serveix per estendre – amb aquest “com- la condició d’agressors sexuals a la totalitat dels llauners del Paral·lel.