Durant anys els mitjans hem tingut la política de no publicar notícies relacionades amb suïcidis excepte en casos de gran exposició o que motivessin un altre tipus de notícies. El motiu era que publicar casos de suïcidi induïa uns altres a suïcidar-se. La premsa fèiem, o això crèiem, de barrera de contenció. D’un temps ençà, però, s’ha obert la veda i són molts els mitjans de baix perfil, també a Lleida, que publiquen casos de suïcidi, estiguin o no confirmats per les autoritats competents. La mort d’un jove de 16 anys que es va precipitar des del pont Vell n’és l’enèsim exemple.

Mentre 7accents posseïa fotos de l’incident que no difonia fins a la confirmació que no es tractava d’un suïcidi, un mitjà públic com Segre publicava la informació sense esperar les conclusions dels Mossos i un pseudomitjà com La Veu de Lleida parlava directament de suïcidi amb el lògic disgust posterior de la mare del menor, que ella mateixa feia públic a les xarxes socials. Podem estar més d’acord o menys amb aquesta regla tàcita que regeix la informació sobre els suïcidis, però fins que no hi hagi un debat profund sobre l’assumpte en qüestió cal cenyir-se a aquesta norma no escrita. I és que hem perdut el respecte a la professió i, alhora, a la dignitat humana, com també hem perdut el respecte dels nostres lectors, oients i espectadors. Tal farem, tal trobarem.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

  1. M

    Acuses a Segre de publicar sense esperar les conclusions dels Mossos. I si ja les tenien? Com se’t nota, la rabieta.