Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

És possible passar de simpatitzar amb Ciutadans, el PP o UPyD a declarar-se partidari de la independència? Sembla que sí i que n’hi ha exemples i naturalment –com en qualsevol lluita política- aquests són publicitats com a forma d’aconseguir que més gent faci aquest pas. El mateix fa, òbviament, l’altre bàndol.

Ara bé, sembla que per esdevenir un nou independentista cal complir condicions. Aquestes són les que se li exigeixen constantment al conegut activista social de Nou Barris (Barcelona) i militant de la CUP Francisco Garrobo. Garrobo va estar –no se n’amaga- afiliat primer a UPyD i després a Ciutadans. Amb el 15-M va mostrar la seva indignació i va esdevenir un dels portaveus de l’acampada de la Plaça Catalunya i un –conseqüentment amb les seves idees de llavors- dels principals opositors que el moviment es declarés partidari del dret a l’autodeterminació dels catalans. Amb el desinflament del moviment, però, la tasca social de Garrobo no va disminuir i va implicar-se profundament en el moviment veïnal de Nou Barris i en la lluita contra els desnonaments, i fins i tot va ser detingut per això.

A partir d’aquí es troba que, al carrer, amb qui compateix lluites és amb els pèrfids independentistes (de la CUP) i no amb els regeneracionistes espanyols (de Ciutadans) i amb el temps canvia la perspectiva fins a donar suport a la candidatura Capgirem Barcelona-CUP a les eleccions municipals del 2015. Amb només quatre anys passa de ser el més ferm opositor a l’autodeterminació entre els indignats a integrar-se en una candidatura independentista. Personalment crec que és un exemple a difondre a l’hora d’explicar com la independència, si va lligada a la lluita per una millora de les condicions de vida, pot ampliar la seva base social.

Però curiosament l’ombra de la seva antiga militància espanyolista es manté artificialment. No s’informa de la seva evolució com una mostra del potencial independentista sinó com una sospita. En els casos més extrems se l’ha acusat directament d’infiltrat i encara recentment se’n recordava l’antiga militància de forma gratuïta i desqualificadora, de la mateixa manera que els diaris de la caverna recorden les subvencions cada cop que mencionen alguna entitat per la llengua o un mitjà de comunicació en català.

Els motius? Francisco Garrobo dissenteix de l’estratègia que els citats mitjans creuen que hauria d’adoptar el moviment independentista. (És curiós com sovint, els mateixos que treuen pit per la transversalitat i pluralitat del sobiranisme reclamen una direcció i una tàctica unificada i uniforme). Les crítiques a les posicions estratègiques de cada sector són lícites, normals i, fins i tot diria, inevitables; però crec que no seria massa demanar que no s’empressin miserables arguments de guerra bruta. Cal posar en dubte el seu compromís cada cop que digui alguna cosa que no agrada? Només algú que milita en l’independentisme des dels 15 anys pot discrepar de les decisions que pren el moviment? Realment s’està demanant algun tipus de pedigrí?

Al final, el missatge que estem llençant als possibles receptors és que hi ha certes condicions per ser acceptat com a independentista.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

  1. Xavier Borràs

    Precisament perquè sóc independentista (perquè sóc català) he viscut la infiltració al moviment des dels seus inicis, sigui via altres suposats independentistes, sigui via quintacolumnistes, o sigui via secretes o conversos (com és el cas que comenteu).