Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

En plena guerra d’Irak, la caserna a Najaf dels aliats que col·laboraven en l’ocupació estatunidenca del país àrab -sota comandament de l’Exèrcit espanyol- va ser atacada per part de milicians locals enquadrats en l’anomenat Exèrcit del Mahdi, una organització xiïta dirigida pel clergue Muqtada al-Sadr. Aquesta va ser una de les principals batalles en què els espanyols es van veure involucrats.

Fins aquí els fets en què hi ha consens. Però quin paper van tenir els militars espanyols? I la resta de combatents implicats, salvadorenys, estatunidencs i mercenaris? Per què lluitaven els iraquians? Doncs encara que pugui resultar increïble hi ha dues versions totalment contradictòries, antagòniques i descrites per dos periodistes que asseguren haver documentat a fons els fets.

La primera és del barceloní Álvaro Colomer, col·laborador habitual de La Vanguardia i El Mundo, qui ha escrit el llibre –novel·lat però, assegura, basat en fets reals- Aunque caminen por el valle de la muerte. En aquesta obra –aquí una extensa ressenya– l’autor assegura que els militars espanyols van quedar-se quiets en ple atac, no van respondre al foc enemic i van deixar tota la responsabilitat de la defensa als seus aliats als qui, fins i tot, negarien l’accés als seus dipòsits de municions que s’estaven esgotant els altres. Segons aquesta versió, quan aquests soldats van deixar l’Iraq, aproximadament un mes després, van ser acomiadats amb ous insults i pintades per part dels altres contingents. Una actitud que hauria estat «vergonyosa», «surrealista» i «covarda».

La segona versió la va publicar ahir mateix el fotògraf Gervasio Sánchez a El Mundo sota el revelador titular de «La veritable batalla del 4 d’abril». Sánchez no cita el llibre de Colomer, però amb aquest titular ni tan sols fa falta. La versió que relata és totalment oposada a l’anterior. Aquesta vegada els militars espanyols no només van participar en el combat sinó que el van liderar. A més, van fer-ho en la justa mesura, defensant-se sense caure en els excessos d’estatunidencs i mercenaris.

Amb quina versió ens quedem?

Tots dos articles estan escrits des del punt de vista de l’exèrcit espanyol –que actuava com a invasor- i no tenen en compte la versió dels iraquians. Però amb tot, és obvi que la diferència de versions queda massa lluny d’una simple diferència de percepcions o de detalls matisables. I llavors per al lector que no va ser al lloc dels fets sorgeix un problema: amb quina versió quedar-se?

Gervasio Sánchez té un prestigi innegable com a corresponsal de guerra i va ser –així ho explica a l’article- testimoni directe dels fets que narra. Álvaro Colomer, però, també és un periodista experimentat que ha dedicat un gran esforç d’investigació, incloses 200 entrevistes a militars de totes les forces ocupants implicades i a iraquians, segons explica. És creïble fer tot aquest esforç per explicar una mentida ni que sigui novel·lada? No era previsible que si realment s’ho inventava acabaria sortint a la llum?

Potser ens trobem davant d’un gran frau periodístic com els de Janet Cooke a The Washington Post o Jayson Blair a The New York Times. Casos molt estranys a l’Estat espanyol, en bona part -probablement- gràcies a la manca de controls periodístics.

En tot cas, la història quedarà com a exemple de la importància de les versions i de la necessitat de contrastar sempre les fonts. I, ni així, a vegades és possible saber que va passar exactament.