“La crisi a Espanya ha amainat”. O, com a mínim, això assegurava El País ahir. Les dades en què es basen per a fer una afirmació tan sòlida no queden clares, tot i que es dedueix per un enllaç que s’extreuen d’un estudi de l’OCDE on s’afirma que “Espanya gaudeix d’una sòlida recuperació econòmica” i s’augura un creixement del PIB de dues dècimes aquest any.

El que sí que queda meridià, però, són les xifres de la frase amb què continua l’article. “El paisatge que ha deixat (la crisi) entre els més pobres és nou: ara són més i són diferents”. La peça, que per altra banda està molt ben documentada, exposa que el risc d’exclusió social és més gran entre migrants no comunitàries residents a Espanya i llars monoparentals, i que els menors són un col·lectiu especialment vulnerable a la pobresa. Llaneras i Pérez Colomé tornen a la càrrega uns paràgrafs més enllà. “La fi de la crisi tampoc ha reduït de moment el risc d’exclusió social perquè l’ocupació que es genera és de mala qualitat”.

Pel professor de l’IESE Eduardo Martínez Abascal, la pujada del PIB és el que determina la fi de la crisi. Tanmateix, l’economista matisa que, més enllà dels indicadors macroeconòmics, la percepció i l’experiència material de la gent que la pateix pot ser una altra.  Per tant, albirant més enllà d’aquestes dues dècimes d’increment segons l’OSCE, si el risc d’exclusió social no s’ha reduït i l’ocupació que es genera és de mala qualitat, si el nombre de pobres, com s’afirma a la peça, és superior i afecta col·lectius socials que no afectava abans (“diferents”), és acurat dir que la crisi econòmica ha acabat?

Les festes mediàtiques de comiat de la crisi

L’article d’El País no és, en absolut, un cas aïllat. El Periódico de Catalunya publicava el 3 de febrer passat una peça d’Eduardo López Alonso a la secció d’Economia, on advertia al lector o lectora que “la fi de la crisi ha arribat (s’ho cregui o no)”. És més, López Alonso va més enllà i assegura que l’economia espanyola i l’europea “fa temps que van deixar enrere la crisi”, basant-se, de nou, sobretot, en el tímid increment del PIB. Fa uns dies, el 22 de març passat, era TV3 qui se sumava a l’adéu, des del programa Divendres, on Xavier Sala i Martín i Tian Riba donaven per tancada la recessió després de 10 anys. El vídeo del moment es titula, precisament, “fi de la crisi després d’una dècada” i nomena Sala i Martín, al subtítol, com a “economista de capçalera” del programa, fet que dóna, també una idea aproximada de la pluralitat de visions pel que fa a la qüestió.

El cert és que, els mitjans espanyols i catalans, donen per morta la crisi econòmica aproximadament un cop l’any, cada dos quan les coses van mal dades. El relat sobre una suposada fi de la recessió va i ve periòdicament des d’aquell “el pitjor de la crisi ja ha passat” de Zapatero, l’any 2009, amb onades més o menys intenses. La recuperació va arribar al 2010 i després de nou al 2011, però una de les resurreccions i morts més sonades de la crisi va tenir lloc a finals del 2013. L’inaugurava Emilio Botín, president del Banc Santander, declarant als mitjans que era “un moment fantàstic per Espanya, arriben diners de tot arreu”. Aquesta notícia i altres declaracions en el mateix sentit, apareixien a mitjans com El Mundo, El País, El Diario.es, l’ABC, l’agència EFE i El Confidencial. Les recollia el periodista Pascual Serrano a la seva columna “la crisi ha acabat i no ens n’hem assabentat”, que concloïa, sempre irònic, amb una frase que bé podria resumir, de nou, la situació: “I és que hi ha gent que sembla que no escolti el que li diu el govern ni llegeix a la premsa i s’entesta a seguir estant en crisi”.