Hi ha crítics musicals que es neguen a aplaudir als concerts perquè troben que això és incompatible amb la seva missió analítica, aliena a tota temptació d’empatia amb l’espectacle. Confesso que en altres èpoques, tot i que breument, jo en vaig ser un, potser dominat per aquell elevat i rígid concepte de tu mateix tan propi de la joventut. Amb el temps t’adones que pots tenir una visió independent de les coses i alhora permetre’t mostrar determinats indicis d’emoció. Escolti, som humans després de tot.

Ara bé, una cosa és aplaudir i una altra haver de participar de les contorsions i coreografies que de vegades els artistes volen compartir amb el públic. Amb tot el públic, inclòs el periodista. Aquell moment en què Lluís Gavaldà, durant un concert d’Els Pets, demana tothom que s’assegui a terra silenciosament per després alçar-se i compartir una tornada eufòrica. I tu, allà, palplantat, desplaçant-te poc a poc, que no es noti gaire, cap a la cantonada més fosca de la sala. Que malament ens ho has fet passar, Lluís. O aquell altre en què Manuel de la Calva, del Dúo Dinámico, exaltat per la bellesa del Liceu i la retrobada amb el públic que ha crescut amb ell, té una idea feliç: “y ahora, que cada uno coja de la mano a quien tenga al lado, que vamos a cantar ‘Perdóname’…” Que agafi què, diu?

No fa gaire, en el concert del gaiter gallec Carlos Núñez al Palau, a l’hora del bis, l’escenari es va omplir de fans que es van anar descamisant al ritme dels balls folklòrics, amb muñeiras i reels irlandesos per amunt i per avall, i una violinista amb somriure de Heidi va venir tota decidida cap al meu precís seient amb la pretensió que l’acompanyés i em sumés a la colla dansaire. La meva mirada d’horror la va convidar a deixar-ho córrer i, qui sap, potser a suïcidar-se. Ara ja no estic segur de si un cop un cantant va tenir l’ocurrència de demanar-nos que féssim un petó a qui teníem al costat o ho he somiat. Malsons que t’empaiten en aquesta professió. I durant un concert de Macy Gray, de sobte vaig veure com s’il·luminava la pantalla del meu mòbil. “Balla, collons!”, em demanava un simpàtic assistent a través d’un tuit. Ara els ulls són per tot arreu.

Doncs no, els crítics no podem actuar com la gent comuna! Hi ha d’haver uns protocols i unes categories. Ara, en nom de les tendències col·lectivistes, comunitàries i anti-jeràrquiques, anem camí del pedregar, i es comença demanant que els crítics ballin a l’escenari i facin petons a desconeguts i s’acaba defensant que la ressenya l’escrigui la ‘pandereteira’ o el nen que menja pipes perquè així tindrà un punt de vista del concert diferent, fresc i innovador. I no, no i no. Cadascú al seu lloc, on anirem a parar. Prou fem aplaudint, un acte que de vegades, sincerament, ens costa un esforç descomunal.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.