Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Fet a mida? Twitter bullia ahir amb la publicació del plec de condicions d’un concurs públic de TMB per adjudicar la contractació de publicitat a mitjans. El perfil dels diaris que podien participar de la licitació, que es va obrir al gener d’aquest any i ja està tancada, deixava poc marge a la imaginació i encara menys a la competència, fins al punt que no va faltar qui acusés l’empresa de transports metropolitans d’haver publicat un concurs dirigit a un únic mitjà.

El contracte, d’un milió d’euros i d’un any de durada, oferta la “contractació de suports publicitaris mitjançant un acord de col·laboració que permeti a TMB fer ús dels suports i al mitjà col·laborador fer campanyes conjuntes amb TMB i disposar de diferents títols pels seus lectors”. La concreció tan detallada dels criteris a complir per part del mitjà “col·laborador” ha aixecat suspicàcies, especialment pel que fa al requisit d’haver de disposar d’edicions en català i castellà tant en l’àmbit digital com en l’escrit. Alguns han vist en aquest darrer punt una barrera d’accés que limitava l’entrada al concurs a un sol diari, El Periódico de Catalunya, que publica en format paper i digital en ambdues llengües i supera els nivells mínims d’audiències que especifica el plec.

La polèmica ha esquitxat fins i tot el director del mitjà, Enric Hernández, que s’ha enredat en una picabaralla dialèctica a Twitter amb el sociòleg Salvador Cardús. L’enigmàtica resposta d’Hernández, que ni confirma ni desmenteix que el guanyador del concurs hagi estat el mitjà que dirigeix, ha sembrat encara més dubtes sobre el procediment.

La darrera clàusula del plec, el requisit de disposar d’una oficina física a Barcelona, també ha estat objecte de polèmica i s’ha posat en dubte, fins i tot, si compleix la Llei de Contractes de les Administracions públiques.

La concurrència de La Vanguardia

No queda clar, però, que no hi hagi un altre mitjà que respongui a la totalitat dels requisits, ni que sigui de forma parcial. La possible participació de La Vanguardia que, en aquest cas, a més de complir amb la resta de clàusules, publica en els formats paper i digital en ambdues llengües -si bé de forma parcial en català- posava en dubte que la licitació estigués adjudicada ja prèviament. El mitjà, que s’editava només en castellà fins al 2011, té des de llavors una versió catalana en paper, i els subscriptors poden accedir a una rèplica digital exacta de l’edició impresa, tant en català com en castellà. Malgrat tot, la versió oberta en línia només està disponible en castellà, tot i que existeix un web associat en català on es recullen algunes notícies del web general.

Si bé és cert que el plec avisa de forma contundent i explícita que els licitadors que no hagin acreditat els criteris d’admissió no seran admesos, també obre la porta a certa flexibilitat en el repartiment de punts. S’especifica, doncs, que l’oferta tècnica es valorava amb un total de 100 punts, distribuïts entre els següents criteris: 60 punts segons l’audiència obtinguda pel mitjà escrit segons l’EGM del 2016 i en premsa digital segons ComScore durant el mes d’octubre del 2016, en l’àmbit de Catalunya i 40 punts per a la flexibilitat en la realització de canvis en els diferents formats tant en premsa escrita com en premsa digital en qualsevol moment de l’any.

Podria entendre’s, doncs, que l’existència del web en català, subjecte a canvis de format, hagués permès a La Vanguardia de competir amb El Periódico de Catalunya per la licitació. La resolució final del concurs, que tancava la fase de presentació de propostes -que no va ser pública sinó per invitació- el 27 de febrer passat, encara no ha estat publicada.

2 Comentaris

  1. Josep-Anton

    No sabia que la premsa es divideix entre “digital” i “escrita”. Pot ser la premsa digital no és escrita sinó cantada.

  2. Mariona

    Ara entenc perquè El Periódico sempre ha passat de puntetes amb el tema dels alts directius fora de conveni (alts càrrecs del PSC i ICV, alguns fins i tot articulistes del diari com Pau Noy), la manca de transparència (que sí han cobert altres mitjans com Eldiario.es i La Vanguardia), ha carregat contra els treballadors del Metro durant les vagues i també la guerra bruta contra Garganté (regidor de la CUP i sindicalista del transport) amb el muntatge policial al que van donar cobertura per fer-lo fora de l’Ajuntament. Com bé dieu la versió en català de La Vanguardia no és en obert. És la clau. És un concurs fet a mida. Que un organisme públic (Colau és la presidenta de l’AMB, Mercedes Vidal de TMB i l’organigrama està farcit de càrrecs del seu govern BeC-PSC) faci concursos a mida perquè guanyin determinats mitjans planteja una ombra de dubte molt gran sobre tractes de favors periodístics, sobretot ara que molts diaris depenen d’aquestes ajudes degut a la baixada dels lectors. Us animo a Media.Cat a veure la secció del mateix diari dedicada a BCN, les moltes notes de publicitat de l’Ajuntament presentades com a noticies, sense signar per cap periodista i segons fonts de l’ajuntament que després serveixen de propaganda als comptes de Facebook o Twitter del partit dels comuns.