Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Escric mentre sona el disc Folk souvenir, de Joana Gomila. Tinc l’olla al foc i el cap aquí. O mig aquí. L’altra meitat està amb el seguici de tasques pendents, que se m’enfilen com formiguetes reclamant atenció. I entra un whatsapp. Sí, visc el temps del no tinc temps, immersa en l’excés d’impactes, de missatgets, compromisos, correus, informacions, tasques, soroll, distraccions. Em falta temps i jo mateixa el perdo. Si només em passés a mi, rai. Però resulta que passa socialment. Això tranquil·litza, sacseja i desvetlla, tot alhora. És passar de l’«uf, no sóc només jo», a l’«ai, que tenim un problema» i al «vinga, ens hi posem?».

Som-hi doncs! M’hi poso, de ple, amb un dels actors que, per la seva responsabilitat social i capacitat d’arribar a molta gent, podrien ajudar a retratar, entendre i capgirar aquesta problemàtica: els mitjans de comunicació. Podrien exposar aquesta realitat a la societat, juntament amb tots els elements que la componen, i reflexionar-hi en conjunt. El temps que faci falta. Potser així, remouríem alguna cosa interior que ens podria permetre transformar positivament el que ens està passant. I aquí m’assalten les preguntes (per les que s’accepten respostes).

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

On rau el problema? En l’excés? En com ens relacionem amb aquest excés? Què és el que fa que no tinguem temps? Què ens empeny a voler fer diverses coses en diferents espais físics i virtuals, tot al mateix moment? I si fem tantes coses alhora, fins a quin punt les fem realment? Per respondre aquestes preguntes i les que faci falta, caldria sumar-hi les veus de la salut, la tecnologia, l’educació, la filosofia, la cultura, la joventut… i també la dels mateixos mitjans de comunicació, pel paper que juguen en aquesta problemàtica.

Alguns mitjans no estarien contribuint a l’excés, amb una saturació de continguts? Quin sentit té omplir tants canals, plataformes, xarxes socials, diaris i publicacions diverses? Quin és el límit? I quin és l’objectiu? I amb quins continguts? I com els expliquem? Al cap i a la fi, què aporta de positiu tota aquesta allau de continguts, al conjunt de la societat? Insisteixo en la idea: què aporta de bo, com ens transforma, com ens fa ser millors, cada contingut (qui diu contingut diu qualsevol dels impactes que ens arriba d’arreu i en excés)? Perquè si no m’aporta res de bo, acaba sent un dels molts sorolls que demà oblidarem mentre n’entren de nous. Continguts per ser consumits en diagonal, acumulats i oblidats. Jo, ja em perdonareu, però ho trobo malaltís. I francament, m’estimo més llegir, que llegir en diagonal. Escriure, que escriure intermitent. Contemplar, que contemplar en paral·lel. Escoltar, que escoltar amb sordina.

Podem pensar-hi, un moment? En l’allau. En el perquè fem el que fem i en el com ho fem. En el com ens en sortim d’aquesta. La manera com afrontem aquest excés d’impactes que rebem al correu, a les xarxes socials, als mitjans, al mòbil, al carrer… ens està omplint? Buidant? Despistant? Col·lapsant? Si ens prenguéssim el temps de viure cada cosa, llavors fer menys seria fer més?

Buscant respostes, topo amb l’esplèndid Fora de classe (Arcàdia, 2016) de la filòsofa Marina Garcés. Diu que «la nostra sensibilitat, avui, està saturada: d’informació, de comunicació, d’activitat, d’oferta, de programes i de projectes. No insistim a saturar-la, comencem a alliberar-la». Garcés també defineix les persones com a temps i espai. «Que som temps i espai vol dir que la nostra experiència del món és la que crea i desplega les coordenades espaciotemporals que li donen sentit. En les nostres societats actuals hi ha molta activitat i molt poca experiència. Molta circulació i molt poca transformació. La raó és precisament aquesta: no qüestionem l’espai i el temps. Només hi circulem i els omplim, fins a saturar-los». Som el temporal. Podem ser qui ens amaini?

Mentre hi reflexioneu, poso un punt final, apago el mòbil i apujo el volum per fer només una cosa que em ve molt de gust: escoltar Joana Gomila.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019