Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

L’any 1970 Miquel Martí i Pol va escriure el Llibre sense títol. Conté deu versos imprescindibles:

Per més que els diaris afirmin
que els qui manen
són els únics veritables
representants de la Divina Providència.
Per més que la televisió i la ràdio
dilueixin els mots al bany maria
del grotesc més inqualificable,
tu, cada matí,
fes professió de dubte
i no deixis d’escriure.

Aquests deu versos m’han acompanyat a les cinc taules on he treballat des de l’any 1987. Me’ls llegeixo sovint, però sobretot quan tinc la sensació que condueixo contra direcció; quan hi ha unanimitats que grinyolen i fa entre mandra i angúnia aixecar el dit.

Ara fa una setmana, un col·lectiu de joves va protestar contra una organització política. Era una acció directa en què dipositaven urnes a la seu d’un partit que defensa la conculcació d’un dret democràtic essencial, votar.

No va ser una acció violenta i els mateixos joves van abandonar la seu del partit polític quan els Mossos els ho van requerir. Van fer una roda de premsa al carrer per explicar la seva acció i van marxar. Aquesta és la seqüència dels fets.

A partir d’aquell moment, la immensa majoria de mitjans catalans i espanyols van condemnar l’acció des dels espais d’opinió i des de les tribunes editorials.

És clar que es pot estar més a favor o en contra de la forma, el mètode i l’oportunitat de l’acció. Però condemnar-la com es va fer i participar en el linxament mediàtic dels qui hi van donar suport és una mostra d’autoodi quan ho fan els mitjans d’aquí, i un exemple de sectarisme maniqueu quan ho fan mitjans espanyols.

Perquè pocs es van esparracar les túniques quan l’onze de març del 2004 es van encerclar les seus del partit en qüestió per reclamar un altre dret democràtic essencial com és el dret a la informació.

Perquè tampoc vam veure aquesta unanimitat quan la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) va irrompre en campanya electoral, el desembre del 2015, i va realitzar accions similars a les seus de la mateixa formació política per reclamar el dret a l’habitatge.

Perquè una de les joies més precioses del procés d’autodeterminació que vivim és la transversalitat política i l’heterogeneïtat social, i això reclama un respecte profund per les diferents formes d’activisme, lluita i reivindicació.

I perquè quan massa mitjans obren, analitzen i titulen de forma similar, toca fer professió de dubte (i no deixar d’escriure).

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.