Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

No sóc profeta ni pretenc ser-ho, però sóc un dels que vaig sumar-me de manera entusiasta a la festa reivindicativa pel retorn d’ICat FM a la sala Apolo l’any passat, i me n’alegro que l’emissora només hagi mort aquests anys. La demanda de l’FM per a ICat ha estat la versió IVA del món del teatre i del cinema. ICat.cat no ha estat mai suficient. I aquell va ser un concert estrany: amb molts artistes admirats, pantalles de karaoke, discursos oficials i homes amb vestit i corbata (ep, ara mateix no hi ha actitud més punk que anar ben trajat a un concert més o menys estripat). Però la conclusió és que -i ahir ho vam saber- la FM, de moment, no serà l’UHF de les televisions. La FM no ha mort. Catalunya no és Noruega, encara que a L’Hospitalet no sàpiguen encara què fer per ressuscitar l’enyorada ràdio local: si FM o digital. La FM està ben viva, i la clau són els seus oients, inclosos els menors de 45 anys.

En aquesta franja, la dels menors de 45 anys, s’està lliurant, al meu modest i segurament equivocat parer, la gran batalla per la supervivència dels mitjans de comunicació vells i nous, no només la dels diaris en paper sinó també la dels diaris digitals. Coneixeu algun menor de 45 anys que compri regularment un diari al quiosc? Jo encara diria més: coneixeu algun menor de 45 anys que segueixi regularment la programació dels canals de televisió? Més: coneixeu algun menor de 45 anys que llegeixi regularment les notícies, fins i tot les més frívoles, dels diaris digitals? Les respostes es diuen telèfon mòbil, sèries de televisió enllaunades o piratejades i lectura, com a molt, en forma d’F (dues línies per saber de què va i tira cap avall).

Fa 20 anys que em dedico al periodisme escrit i al periodisme digital. Sóc de la primera generació que va compartir els dos àmbits, quan els apòstols d’internet locals (Partal, Esteve, Fernández Hermana i Lluís Reales) ens deien que allò era el futur. Una mica més tard la Rosa Cullell ens va advertir en un dinar amb periodistes que la publicitat no trobaria el seu lloc en l’eclosió de tanta oferta. Hem exercit en els dos àmbits amb prou dignitat. I avui ja podem dir, perquè li hem donat dues dècades de marge, que el negoci dels mitjans de comunicació en versió digital ha fracassat. A ningú li compensa tenir grans plantilles de periodistes (i ben pagades) per sostenir un mitjà que podria sortir a compte només perquè s’estalvia la impressió en paper (un 40% de la despesa, per exemple, en una publicació local).

El diari digital no ha estat rendible i el futur que ens anunciaven els apòstols existeix, però no dóna diners ni en donarà. Per això quan l’altre dia un empresari amic em feia aquest discurs, expressant en paraules els meus pensaments de simple periodista no gestor, vaig veure que els daus ja són a l’aire i la partida s’està acabant. Els diaris digitals encara són la taula de salvació per a joves emprenedors que surten de les facultats. Els diaris digitals són i han estat una gran vàlvula d’escapament per a veterans expulsats de les redaccions tradicionals. Però ja està. Ha arribat el moment que algú ens expliqui els comptes d’explotació, amb els sous que paga i un cop eliminats els ajuts institucionals de tota mena. La realitat serà diàfana.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.