Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

“No es mata la veritat matant periodistes”. Fa dos mesos que tot tipus d’organitzacions professionals es manifesten arreu de la República Mexicana amb aquest lema, per demanar garanties per treballar. És més del mateix que hem anat denunciant en aquests articles des de fa anys, però amb l’afegit que hi ha quatre professionals menys perquè els han executat. Molt sovint, per la complexitat social i de relacions que estableixen els professionals amb el poder, sigui legal o no, es revictimitza la víctima –clarament perquè en els àmbits locals funciona el plom o plata. O es fan públiques suposades raons que poc tenen a veure amb l’exercici professional per justificar unes morts de qualsevol manera injustificables.

L’assassinat de la periodista Miroslava Breach, 54 anys, corresponsal del diari d’esquerres La Jornada a Chihuahua, capital de l’estat homònim, va fer acabar la paciència el 23 de març. Unànimament se la considerava “íntegra”. Feia poc havia publicat una investigació sobre com el narco havia desterrat de la Serra Tarahumara centenars de famílies. Quatre dies abans havien matat a Ricardo Monlui, a Yanga, Veracruz. I el 14 d’abril a Maximino Rodríguez a La Paz, Baja California Sur.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Reporters sense Fronteres a l’Informe del 2016 que ha publicat aquesta setmana, situa a Mèxic en el número 147 de llibertat d’expressió. Ha pujat dos llocs, però segueix sent el tercer país amb “més risc” pels comunicadors, després de Síria i Afganistan. A més de deplorar la situació insisteix que el país ”està gangrenat per la corrupció i violència del crim organitzat, especialment a escala local”. Diaris que pleguen per no poder fer bé la seva feina, com el Diario de Juárez, en serien un exemple.

Entitats com Article 19 en el seu informe presentat també aquest abril afirmen que la major part de les amenaces i agressions a periodistes provenen de funcionaris o polítics. I, com passa amb la resta de delictes, la impunitat supera el 99%. Quan hi ha una tragèdia tothom s’omple la boca amb què es farà justícia, com si es pogués retornar la vida, però al final pocs casos es resolen.

Els intents de protegir periodistes funcionen en poques ocasions. Per exemple al mateix estat de Baja California Sud, on hi ha l’enclau turístic de Los Cabos, al març va morir un dels escortes d’un periodista que tenia mesures de protecció oficials. La Cambra de Diputats discuteix aquests dies ampliar el pressupost per poder protegir 509!!! periodistes que consideren en situació de risc. Missió impossible per molt que hi dediquin, en un país on dia rere dia assassinen impunement tota mena de ciutadans polítics, militars o mestres. Una companya de Miroslava, amenaçada de mort, ha optat per demanar asil als EUA. D’altres s’allunyen, si poden, per un temps amb encàrrecs acadèmics.

La indiferència social, fora dels cercle de les organitzacions de llibertat d’expressió, sembla que segueix igual. Igual com quan just avui fa cinc anys, a Veracruz, van assassinar Regina Martínez, corresponsal de Proceso. A periodistasdeapie.org.mx trobareu una crònica de Daniela Pastrana que expressa la por i el dolor per tantes morts inexplicables. Com la de Miros, per la seva feina de buscar i publicar la veritat, documentada i investigada, o les quatre dones que el mateix dia eren assassinades a Ciudad Juárez i que no tindran res més que un breu al seu diari La Jornada.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.