Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Aquest cap de setmana s’ha inaugurat una nova edició de la World Press Photo (WPP) al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Estàvem acostumats a veure les cues interminables de visitants cap a finals d’any, però l’organització ha aconseguit avançar la mostra. Ara Barcelona ja és una de les primeres ciutats del món en recollir les imatges que van marcar l’actualitat de l’any.

La fotografia guanyadora és la d’un agent de policia de 22 anys fora de servei, que fa uns mesos va assassinar l’ambaixador rus a Turquia durant la inauguració d’una exposició d’art a la capital del país.

Divendres, després de la roda de premsa de presentació, vaig aturar-me a observar la imatge –encara avui colpidora– i vaig pensar en el pes que té la casualitat a les nostres vides. Buhran Ozbilici, fotògraf d’Associated Press (AP), va anar a fer una cobertura aparentment descafeïnada però va tornar a casa amb la foto de l’any.

Al vespre, en tertúlia de bar, vaig canviar d’opinió. La fotografia, més que casualitat, era una mostra de valentia. Enlloc de tirar-se a terra com la resta, Ozbilici va seguir dempeus i no li va tremolar el pols a l’hora de prémer el botó de la càmera. Al final, el seu gest també va ser una altra manera de disparar.

Però, i si fos més que això? L’endemà, dissabte al matí, el fotoperiodista espanyol Santi Palacios, també d’AP i premiat amb un WPP, va venir a la ràdio. En antena va negar el factor de la casualitat. “S’ha d’estar allà, moltes vegades no es tracta de sort si no d’esforç”, ens va dir. Tenia raó, i una altra vegada vaig canviar d’opinió. Si sempre ets allà segurament algun dia passarà alguna cosa. Com el darrer 19 de desembre a Ankara.

Aquesta imatge no la veureu a les banderoles que anuncien l’exposició a Barcelona. La Sílvia Omedes, directora de Photographic Social Vision, explica que l’organització a la ciutat va descartar la foto guanyadora com a imatge promocional perquè com a gestors culturals tenen una responsabilitat. La nostra, com a periodistes, és la d’estar sempre allà. Per si passa alguna cosa.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.