Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La violència i l’abús contra periodistes s’han incrementat en la darrera dècada de forma significativa, tal com denunciaven aquests dies associacions com l’Institut Internacional de la Premsa (IPI) o Reporters Sense Fronteres. Les tàctiques per silenciar les veus crítiques i limitar l’accés de la ciutadania a una informació veraç, passen pels atacs físics, assassinats i empresonaments, intimidació, assetjament, amenaces de mort, pressions, ciberassetjament i vigilància tecnològica. Avui, Dia Internacional de la Llibertat de Premsa, hem volgut analitzar l’estat d’aquest dret i els principals atacs que reben els i les periodistes als Països Catalans.

Turquia, el país que empresona més periodistes 

Amnistia Internacional (AI) ha denunciat avui els ‘constants i creixents atacs’ sobre la llibertat de premsa a Turquia i els ‘injusts’ processaments a periodistes que s’estan duent a terme des de l’intent de cop d’estat el juliol del 2016. Segons el portal turc Bianet, 118 periodistes resten empresonats al país, malgrat que el govern encapçalat per Recep Tayyip Erdogan, nega la situació. El Comitè de Protecció de Periodistes va considerar Turquia l’any 2016 com el país que més periodistes empresona al món.

Síria, Somàlia i Mèxic continuen essent tres dels territoris més perillosos per exercir la professió. És destacable, també, l’arribada del polèmic Rodrigo Duterte a la presidència de Filipines, un país on han mort 128 periodistes en 10 anys.  Duterte va fer unes polèmiques declaracions valorant la situació, on responsabilitzava els periodistes del seu destí perquè ells “extorquien, acceptaven suborns i atacaven les seves víctimes sense cap necessitat”.

L’estat generalitzat d’alerta antiterrorista i l’auge de mesures ultrasecuritàries ha fet sentir, també, el seu efecte sobre la llibertat de premsa. Als Estats Units, l’estira-i-arronsa entre Donald Trump i algunes capçaleres i televisions, a qui fins i tot nega l’entrada a les rodes de premsa, és conegut per tothom. Fa un mes, dos periodistes que informen sobre conflictes a l’Orient Mitjà van denunciar que els seus noms constaven en una llista d’objectius dels Estats Units, coneguda com a “kill list”. Bilal Abdul Kareem, un nord-americà que ha cobert el conflicte sirià, i Ahmed Zaidan, periodista d’alt nivell d’Al Jazeera, asseguren haver patit, també, intents d’atac amb avions no tripulats.

La situació a Europa i a la UE

Un estudi del Consell d’Europa publicat fa dues setmanes assegura que un terç dels periodistes que hi han participat (940 en total, provinents dels 47 estats membres del Consell i de Bielorússia) han patit un assalt físic en els darrers tres anys. El 69% dels enquestats a l’estudi, que porta el títol de “Periodistes sota pressió: desprotecció davant les interferències, por i autocensura a Europa”, havia experimentat violència psicològica, intimidació, amenaces o humiliació. Un 23% asseguren haver patit intimidació judicial, en forma d’arrest, amenaces de persecució i denúncies, mentre que el 21% va veure el seu material furtat, confiscat o destruit i, el 13%, van patir assetjament sexual.

La segona causa d’interferència va ser el cyberassetjament, que va ser denunciat per prop d’un 53% dels enquestats, majoritàriament sota l’acusació de ser parcials, atacs personals, difamació pública i campanyes d’humiliació. La intimidació des dels grups de pressió és la tercera interferència més comuna en la professió periodística a Europa (50%), seguida per l’amenaça de violència física, la intimidació des de grups polítics (43%) i la vigilància i la intimidació policial (39% i 35%).

A més de la por -4 de cada 10 periodistes han assegurat que les pressions els afecten també a la vida personal- la conseqüència més gran d’aquests atacs és l’autocensura.

A la Unió Europea, el dret a la llibertat d’expressió i d’informació es troba, per Amnistia Internacional, “sota un assalt directe i sostingut”. L’organització va publicar al gener d’aquest any un informe molt crític amb la vulneració de drets en els estats d’emergència que mantenen molts estats d’Europa i les afectacions que tenen sobre les llibertats públiques. La Llei Mordassa espanyola és un dels grans exemples que fan saltar les alarmes de l’ONG.

Estat de la llibertat de premsa als Països Catalans

Al nostre país, les diferents demarcacions del Col·legi de Periodistes de Catalunya, així com sindicats com el SPC, recullen i denuncien els atacs a la llibertat d’expressió i premsa, que també són compilades de forma accessible i gràfic al Mapa de la Censura que elabora anualment Media.cat. Segons les dades que han fet públics aquests organismes i eines, aquests serien els principals atacs a la llibertat de premsa al país:

      1) Agressions físiques i amenaces a periodistes en exercici. Lamentablement, s’han denunciat fins a quatre atacs físics a periodistes en aquest darrer any, a més d’altres episodis d’amenaces. Dos dels fets van tenir lloc en la setmana de mobilitzacions del mes de maig del 2016 contra el desallotjament del Banc Expropiat, al barri de Gràcia de Barcelona. Un periodista de La Directa, Jesús Rodríguez, va assegurar haver estat colpejat per un agent de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra, durant una càrrega per dispersar una de les mobilitzacions convocades pel Banc. L’agent l’hauria colpejat a la cama i a la mà esquerra, provocant-li una lesió amb seqüeles permanents a la mobilitat del dit anular.

Per altra banda, tres reporters de TV3, Roger Rovira, Enric Oller i Dani Penín van denunciar haver estat agredits a la gracienca plaça de la Revolució, mentre feien una connexió en directe per al programa ‘Més 3/24’. Oller, que era qui gravava, va denunciar que un manifestant es va acostar al grup de periodistes i els va empentar, mentre que un altre clavava un cop de puny a la càmera, que va quedar parcialment malmesa.

A finals de març, una parella -que suposadament injuriava una dona a través de pàgines de serveis sexuals- va empentar i agredir un equip del programa ‘Cazadores de Trolls (La Sexta), que es dedica a localitzar assetjadors virtuals i confrontar-los amb les seves víctimes. Un dels càmeres va caure a terra.

La darrera agressió es va produir fa un mes, quan Mark Serra, un conegut personatge de Twitter es va presentar a un pis turístic, del qual suposadament és gestor, i va fer fora a cops a uns càmeres de la cooperativa Metromuster i de la cadena BBC que gravaven un reportatge sobre una possible xarxa de pisos turístics il·legals. Segons La Directa, dues activistes que es van fer passar per turistes interessades en el pis, es disposaven a llegir un  manifest des del balcó de l’apartament quan Serra va arribar acompanyat de dos homes corpulents. Serra i els seus acompanyants, explica el diari, van empentar les activistes que s’havien concentrat a l’indret i va colpejar les persones que enregistraven l’escena.

      2) L’atac intern, la precarització dels mitjans i tancaments. Tal com denunciava divendres passat el Sindicat de Periodistes de Catalunya, el dret a la informació es veu greument amenaçat per la situació de precarietat de molts treballadors i treballadores de mitjans. “En aquesta situació, no poden garantir la qualitat de la informació i, en conseqüència, no compleixen amb la seva missió de ser els mediadors perquè es compleixi de manera plena el dret constitucional i humà de la ciutadania a rebre informació veraç i plural”, es lamentava el sindicat en un comunicat.

La Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) denuncia, també, que en els últims mesos han continuat els acomiadaments i la degradació de les condicions laborals i professionals dels periodistes, amb esment especial a la situació dels treballadors del Grup Zeta, a qui la direcció exigeix una nova rebaixa salarial -afegida a les anteriors- que oscil·la entre el 21% i el 40% del salari.

A més a més d’El Periódico, també estan en lluita mitjans com el diari Sport, Ràdio Sabadel o els treballadors d’informatius de la cadena IB3, que es trobarien a les portes d’una vaga general per la situació insostenible en què es troba la plantilla. Cal destacar, en la mateixa línia, els tancaments de les àrees d’il·lustració i d’edició gràfica de La Vanguardia i el tancament de les edicions d’Alacant, Elx i Oriola del diari La Verdad, que ha deixat uns 30 treballadors al carrer.

          3) Pressions polítiques i empresarials a mitjans. Les pressions de polítics, institucions i empreses a periodistes i mitjans ha continuat durant aquest darrer any, començant per les renovades queixes pels nomenaments “a dit” dels càrrecs intermedis de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Federacions, sindicats i associacions de periodistes han qualificat de “despropòsit” la situació d’intervenció dels poders polítics sobre els mitjans públics, amb un esment especial a les crítiques a la gestió de RTVE i les acusacions de “manipulació” i el nomenament del nou director de TV3, Vicent Sanchis.

Paral·lelament, la Unió de Periodistes Valencians va publicar un comunicat al febrer on denunciava el risc d’ingerència política als informatius de la nova Canal 9. Segons l’entitat, l’article 20 del Mandat Marc que ha de regir la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, inclou un paràgraf que deixa oberta la participació de partits amb representació parlamentària en la programació. Aquesta intervenció serà regulada, diu l’article, “pel Consell Rector, que fixarà formats, temps i horaris pel seu exercici, sempre d’acord amb els criteris informatius determinats pels professionals de la informació”.

           4) La demanda de Teyco a CRÍTIC. L’empresa Teyco, propietat de la família Sumarroca, va presentar a l’abril una demanda contra el periodista Marc Font i contra el mitjà CRÍTIC, per danys a l’honor, arran d’un article que exposava els nombrosos contractes que el govern català ha adjudicat a les empreses del Grup Sumarroca. A la peça, publicada al setembre del 2015, s’explicava que Teyco, una de les societats del grup, està essent investigada per presumptes comissions a Convergència. Segons la Fiscalia Anticorrupció, Teyco hauria pagat comissions al partit, camuflades a través de donacions a la Fundació CatDem i s’hauria beneficiat, a canvi, de l’adjudicació de contractes d’obra pública.

El judici contra el mitjà, que estava previst pel 25 d’abril passat, s’ha ajornat fins al dia 27 de juny a petició de la pròpia Teyco.

            5) Pressions a periodistes de Ponent. Aquest cas mereix una menció específica. El president de la Demarcació lleidatana del Col·legi de Periodistes de Catalunya, va anunciar al març que estava rebent queixes de periodistes de Ponent que se sentien pressionats per diferents polítics locals de diversos signes. Les queixes venien motivades, segons el Col·legi, per “regidors o tècnics que conviden en privat a parlar o deixar de parlar d’alguns temes i alcaldes que recriminen de manera directa i frontal la tasca dels informadors d’emissores locals o municipals del poble”. Un dels casos més sonats va ser el que va denunciar Àlvar Llobet, periodista de Nació Digital a Lleida. Llobet va escriure una piulada a Twitter el 18 de març passat on assegurava que el govern de la Paeria l’estava pressionant perquè no continués escrivint sobre qüestions relacionades amb el franquisme.

Dos dies més tard, un altre periodista lleidatà, Albert Font-Tarrés, assegurava en un article d’opinió a Media.cat que l’autor dels missatges coercitius a Àlvar Llobet era el tinent d’alcalde d’Urbanisme, Fèlix Larrossa, que li hauria escrit: “no segueixis amb el tema plaques #lascagat”. Font Tarrés posava sobre la taula, també, que “en ocasions anteriors, per altres temes, hi havia hagut trucades pujades de to a les direccions”. El Grup de Periodistes Ramon Barnils ja advertia, fa tot just un any, que una enquesta feta a periodistes de les comarques de Ponent revelava que un 71% dels enquestats havien rebut pressions a la seva feina, “la majoria de les quals amb la intenció de canviar l’enfocament d’una notícia (24%), afavorir algun tema, persona o institució (24%) o no tocar certs temes o persones (21%)”.